Esglésies reciclades?

Durant el segle XIV va coincidir a Barcelona la construcció de quatre enormes temples gòtics: la catedral de Santa Elena, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar i la basílica de Sant Just i Pastor. Totes en un quilòmetre quadrat, per la qual cosa es pot aventurar que els que treballaven en un d'aquests temples podien veure com avançaven les obres dels altres tres. Però aquests quatre edificis que continuen impressionant en ple segle XXI, són només els més destacats —juntament amb la inconclusa Sagrada Família— de l'arquitectura religiosa d'aquesta ciutat, formada per 132 parròquies que es reparteixen com una xarxa homogènia pels 72 barris dels deu districtes de Barcelona.

Així ho posa de manifest Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat de l'arquitecta i professora Alba Arboix que l’Ajuntament de Barcelona i l’Arquebisbat de Barcelona acaben de publicar. Un llibre que, a més a més de posar ordre en aquest ric patrimoni i sistematitzar la grandària d'aquests temples, el repertori tipològic divers i analitzar-ne els elements més característics com les façanes, l’altura i l’amplària de les naus i la disposició dels claustres, acaba proporcionant una lectura inèdita de Barcelona.

El treball d’Arboix, fruit d'una investigació per a la seva tesi doctoral emmarcada en el Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), evidencia que les esglésies han tingut un paper protagonista en la construcció d'aquesta ciutat, des dels primers nuclis medievals fins als últims barris de polígons dels anys seixanta del segle XX: “La majoria són centres neuràlgics dels barris en els quals estan situades; amb les seves torres són referències espacials absolutes; gairebé totes tenen una plaça a la façana en la qual s'articula la vida de l'entorn; són edificis privilegiats i elements destacats del patrimoni”, explica Arboix. El treball va ser presentat aquesta setmana al mirador Maria Aurèlia Capmany, situat al terrat de l'edifici de la plaça Sant Miquel de l’Ajuntament barceloní des d'on es veuen moltes d'aquestes esglésies i es poden sentir com toquen les campanes.

Però el llibre d’Arboix no només parla de patrimoni i del passat. També de futur. Després de comprovar com aquests edificis han deixat de ser el centre de la vida dels barcelonins; molts han caigut en l'oblit i la indiferència i s’han convertit en reductes per a la litúrgia i el silenci —encara que algunes s'han “contaminat de l'èxit turístic” de la ciutat i tenen sempre llargues cues com la Sagrada Família i la catedral—, planteja una qüestió considerada tabú: què s’ha de fer amb aquest ric patrimoni infrautilitzat, freqüentat cada vegada per menys persones i només unes poques hores a la setmana, mentre que romanen tancats la resta del temps?

Funció comunitària

Arboix ho explica amb un exemple a partir dels treballs dels arquitectes i urbanistes anglesos Alison i Peter Smithson que donen al carrer tres característiques, en funció de les necessitats: la de permanència, en referència al trànsit rodat de cada dia; la de periodicitat, que il·lustra amb la carpa que es va instal·lar durant mesos al carrer Urgell per acollir només els diumenges el mercat de llibres antics, i la d'efemèride, que explica amb els talls de carrers que es van fer quan va venir el Papa a consagrar la Sagrada Família. “Tots els usos conviuen de manera regulada”, explica Arboix que ha portat aquests tres estadis a les esglésies. “L'arquitectura sacra representa a Europa el 70% del patrimoni catalogat, encara que aquí, per la desamortització i la guerra civil, és menor”. És per això que fora d’Espanya l'ús civil de les esglésies que han perdut el seu paper principal és més gran, com li passa a la famosa discoteca Paraíso a Amsterdam o la bella llibreria Selexyz Dominicanen de Maastrcicht o la mateixa catedral de Milà que acull des del 2010 entre les columnes que separen la nau central i les laterals exposicions de pintura (no sempre sacre) o, al terrat, un cinema a l'estiu amb vistes privilegiades.

A Barcelona hi ha exemples d'edificis abandonats que han estat reciclats després de perdre l’ús religiós. És el cas de la llibreria La Central instal·lada a l'antiga capella de la Casa de la Misericòrdia; la capella de la casa de Manuel Girona que acull el supercomputador MareNostrum; l'església del convent dels Àngels que forma part del Macba o la capella de la Misericòrdia que ara està al centre de la polèmica per veure si acull l'ampliació del Macba o un CAP.

“Però hi ha moltes altres esglésies que estan en desús o infrautilitzades a les quals caldria buscar una altra utilitat que pugui coexistir amb la religiosa, com acollir concerts, lliuraments de premis i representacions teatrals. Aquesta duplicitat de funcions s'aconseguiria amb una despesa mínima i amb elements reversibles de posar i treure, o simplement retirant els bancs i col·locant-hi una plataforma. La intervenció de l'arquitecte no ha d’afectar els murs del temple necessàriament, la visió central, ni impedir que la vida religiosa continuï”, prossegueix Arboix, que insisteix que “cal deixar de banda els vetos que sempre han acompanyat aquesta qüestió”. Alguna cosa que ha portat al fet que de manera sorprenent el seu estudi sigui el primer que s'ha fet sobre aquest patrimoni tan visible. “Si s'explica bé, tothom hi guanya. Els polítics, que sembla que no són conscients de les possibilitats d'aquests edificis com a equipaments, i els rectors, que sembla que encara no són conscients de les virtuts d'aquests enormes edificis com a equipaments i que poden acabar obtenint recursos que els ajudin. Fins i tot poden generar-se ingressos, si es cobra entrada per algunes de les activitats, que ajudaran al manteniment i conservació dels edificis”, rebla la investigadora.

Arboix proposa un ús més social i que la funció “comunitària” prevalgui sobre la “sagrada”. Alguna cosa que no és nova, tal com va explicar durant la presentació del llibre el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, que va recordar com durant el franquisme grups de dones i sindicats es reunien clandestinament a les esglésies i, com fa menys temps, alguns d'aquests edificis, com Santa Maria del Pi o Sant Just i Pastor, han jugat un paper actiu en la crisi migratòria i econòmica.