Democràcia interna i primàries

Hi ha seriosos malentesos sobre la naturalesa profunda de la democràcia, com a mecanisme de mediació entre societat i política. La Història s'ha decantat en favor de la democràcia representativa enfront de la democràcia directa. La primera consisteix en l'elecció periòdica de representants, que una vegada triats han de poder actuar des d'institucions públiques com parlaments o ajuntaments, i el sufragi, en el seu moment, els premiarà o els castigarà.

La democràcia directa, el referèndum, per exemple, existeix aquí o allà però sempre com a mecanisme subordinat d'acció política. Però això, que sembla obvi des de la perspectiva de triar parlamentaris i regidors, es torna més complicat quan es tracta del mecanisme intern dels partits polítics per triar els seus màxims dirigents. Estem parlant, clar, de les famoses “eleccions primàries”. Excepte als Estats Units, on és una pràctica arrelada per dos segles de funcionament, no sembla haver funcionat en cap altre cas.

Si un compara diversos casos recents en diverses democràcies contemporànies, el partit normalment surt més dividit que al principi del cicle de primàries, i de raons n'hi ha moltes. Els partits polítics, en democràcia, comporten una paradoxa, tenen menys democràcia interna que les institucions públiques en les quals operen. Els Parlaments o els Consells municipals, per definició, han de representar –segons els sufragis obtinguts en les eleccions– la pluralitat del cos social, amb l'únic matís de superar un llindar mínim de percentatge de vots. Els partits són piramidals i el líder té, o se suposa que ha de tenir, tot el poder. Ha d'encarnar una imatge homogènia d'aquest partit, del seu programa, de la seva visió de futur, i de la relació entre tàctica i estratègia. Se suposa també que, tancat el cicle de primàries, el partit, els quadres alts i intermedis, tanquen files entorn del nou (o renovat) líder. Amb total lleialtat. Les picabaralles en casos com els Susana Díaz, que en les primàries del PSOE només va guanyar en una de les 17 comunitats autònomes, està a la vista, Sánchez sap que César tenia millors amics entre els seus propers. O la complicada mecànica participativa interna de Podem, des del "desplaçament" d'Errejón a la província, fins al que aquests dies es cou a Andalusia, són bons exemples d'aquesta paradoxa.

Hi ha un problema addicional i és de talla. Entre la direcció d'un partit i la seva massa electoral –en els casos del PP i del PSOE parlem de milions de votants– hi ha una distància abismal. Parlem de cinc o sis milions. En els processos de primàries dels que parlem en aquestes línies, la contesa es lliura a nivells que van des de "cèl·lules"(encara que el nom ja no es porta) o "agrupacions" a comitès provincials o similars.

La famosa militància, que en el cas del PP va passar sobtadament de 800.000 membres a menys de 70.000, no garanteix el salt a disposar dels vots de milions d'electors. Que van i venen, que s'abstenen, que canvien d'opció o que voten amb els peus i es queden a casa. Aquesta és la principal garantia democràtica de la política: els votants no són disciplinats.

Les primàries divideixen, com va passar a França amb el naufragi del Partit Socialista; la dreta s'ha dividit en tres; l'extrema dreta, en dues. A Itàlia qui es preocupa que el PD (l'esquerra) a través de primàries pugui recompondre alguna cosa? A Itàlia els líders de la Lliga o els Grills competeixen entre ells a través de les xarxes, les televisions i les polítiques de comunicació al públic més descarnades que mai hàgim vist. La partitocràcia, que tant hem criticat, no ha fet una altra cosa que mudar de pell.

Macron va guanyar d'una manera innovadora en apostar per ignorar no només els partits, sinó la lògica de primàries en els partits. Va crear un aparell-moviment que amb un reduït equip d'experts no en teoria socialista o liberal, sinó en comunicació política, el va portar a la presidència de França. En el cas català, Ada Colau haurà d'apostar més per aquesta línia d'acció que per la creació d'un partit a la seva mesura, perquè es tractaria d'un camp de mines. I l'independentisme no té un partit però tampoc una sòlida coalició. Té, com diu el refrany, més caps que indis, i té dos presidents que són massa. Els partits “de debò” en el seu si, com ERC, faran bé a no deixar-se convertir en maionesa. És una forma de parlar.

Pere Vilanova es catedràtic de Ciència Política de la UB.