Diglòssia ‘citoyenne’

Escolto amb atenció Manuel Valls, l’home que ja sap quants barris té Barcelona. Ha corregut aquests dies pel tuitòdrom un tall d’un discurs que va pronunciar l’altre dia a Mallorca, en un dels actes de promoció de Ciutadans amb vista a alguna cosa, que deuen ser les eleccions municipals de l’any vinent. Hi va parlar Joan Mesquida, evidentment Albert Rivera, picava de mans Xavier Pericay (uns aplaudiments molt light), i la gran estrella convidada va ser l’excandidat socialista a les primàries presidencials franceses i conspicu hortenc. I com no podia ser d’altra manera en un acte ataronjat, va parlar de llengua.

Que boniques que són les llengües, ha vingut a dir-nos Valls, sempre que no serveixin per dividir, és clar. Dividir és dolent, és molt millor la unió (nota per a Ciutadans: agafeu un coi que lingüista que us assessori. Teníeu tot de gent alçant cartellets amb la paraula unió quan el que volíeu dir és unitat). Però, pel que sembla, les llengües són boniques en funció del que diguis, segons com les facis servir. Segons el mateix Valls, ell va aprendre a dir “t’estimo” primer en català que en francès o castellà, i això és bonic i entranyable, “eso es un idioma, generoso, abierto” (suposo que si fas servir el català per dir “t’odio” llavors l’idioma serà abjecte i menyspreable). I afegeix: “Un idioma no puede servir para dividir, para separar, para tener una visión racista, supremacista, pequeña de la sociedad”. Es veia venir, per on anirien els trets...

Valls, però, estava en forma i va continuar més enllà d’aquest tall viral, i parlant de patriotisme va sintetitzar en un parell de frases la valoració que fa de les llengües de debò, les que valen alguna cosa. Si abans havia parlat de les llengües que serveixen per dividir, ara tocava tancar el cercle: “¡Qué idioma, el español! 500 millones por supuesto de personas. Un idioma que se habla en todos los continentes. Un idioma como el francés. Es decir un idioma universal, no solo porque se habla español como se habla francés en el mundo, sino porque también lleva valores universales”. Ja hi som, les llengües grans marcant paquet, arribo a més llocs perquè tinc més parlants, i soc portadora de valors universals. Heus aquí la meva supremacia.

Ja pot Manuel Valls reivindicar la grandesa de la llengua francesa, perquè si hi ha un idioma que ha perdut presència al món al llarg del segle XX ha estat precisament el francès, antany llengua d’intercanvi internacional i enguany portadora d’uns fastos que li van balders. Això no desdiu, en cap cas, la magnitud de la producció cultural i literària en francès, però si mesurem el pes d’una llengua en funció del seu múscul demogràfic (perquè sembla que a les llengües petites se les mesura per aquí), haurem de concloure que el francès flaqueja. Situada en el lloc 18è de les llengües més parlades del món, té uns 75 milions de parlants nadius, una xifra modesta al costat d’altres socis europeus com el castellà (570 milions), l’anglès (360), el portuguès (215), el rus (155) i l’alemany (95), i dels gegants asiàtics com el xinès (955), l’hindi (310), l’àrab (295), el bengalí (205) i el japonès (125). I, no cal dir-ho, a l’Europa occidental ha estat suplantada com a primera llengua estrangera per l’anglès i perilla com a segona sota l’amenaça de l’alemany i el xinès.

De la mà de Manuel Valls, Ciutadans sembla haver renunciat a la defensa del bilingüisme per articular un discurs obertament a favor de la diglòssia, en la millor tradició francesa de relegar la diversitat lingüística a l’àmbit merament afectiu i vehicular l’estat nació i els valors universals a llengües que són de debò. Només se m’acuden, però, dos valors universals (aquí la cursiva és de sarcasme) que han dut el francès i el castellà arreu del món: l’imperialisme i el colonialisme.