Simpatia humanitària

Darrerament m’he tornat molt sensible als problemes del Partit Popular. Acostumats com estaven els seus líders a la designació digital, Rajoy els ha aixafat la guitarra imposant que els vuit-cent mil i escaig d’afiliats al partit n’elegissin un. L’altre daltabaix és que, d’aquests, se n’ha escaquejat (i que els membres de l’IEC em perdonin l’ús d’un verb que no pertany al català pedigree) un percentatge escruixidor: més d’un noranta per cent. Se’m trenca el cor. Però en fi: jo, que no en soc membre i no puc votar, em lliuraré a imaginar que en soc i que vull votar. Començo, doncs, a elucubrar.

En principi, elimino els que no tenen sortida: José Luis Bayo, Elio Cabanes i el favorit del programa El Intermedio de La Sexta, Joserra. Ja sé que, si sortís aquest, ens divertiríem molt més, però he de ser responsable i no fer trampa, perquè estem al davant d’un afer molt seriós.

Ja només me’n queden quatre. Quin ha de ser el següent eliminat? La intuïció em diu que elimini Pablo Casado. És el candidat d’Aznar i, a més a més, el trobo massa ambiciós, massa acadèmicament trampós, i sobretot massa rabiós. Eliminat!

Però ara ve el problema real: dels tres que em queden, quin elimino? Després de resar i meditar (imitant les dues activitats preferides d’Oriol Junqueras per tal que Nostre Senyor m’inspiri), elimino el millor de tots i el més sensat: José Manuel García Margallo. L’elimino perquè és massa bo i perquè el veig capaç de salvar el Partit Popular, que, després de tot el que ha fet, és moralment insalvable. Doncs: eliminat!

I ara ve el problema més greu de tots. Em queden dues dones, que a més a més són amigues ínfimes, i si en trio una, l’altra se’m pot enfadar molt. Elecció delicada! Torno a resar i meditar per tal de poder fer una bona decisió. Soraya Sáenz de Santamaría em cau la mar de bé. Les seves qualitats són una barreja d’astúcia i intel·ligència que deixa del tot esparverada l’oposició. Ara bé: temo que la seva astúcia no acabi matant la seva intel·ligència. Conclusió: l’elimino.

Qui em queda? La inefable María Dolores De Cospedal!!! Què faig? La voto o decideixo votar en blanc? Decideixo votar-la. Aquesta és la que val la pena! És l’única capaç de liderar el Partit Popular amb una mà de ferro, que és el que convé a Espanya, sobretot a Catalunya, perquè, ja que hem començat imaginant, lectors estimats, imaginin per un moment que lidera el partit, que guanya les eleccions i que arracona el líder del PSOE. ¿No seria fantàstic veure un combat de boxa real entre la De Cospedal i el xenòfob Torra amb l’Albert Rivera d’àrbitre i el Puigdemont mirant-s’ho telemàticament? A mi m’encantaria, i per això la votaré...

Ai!!! En aquest mateix moment, m’acabo d’adonar que la imaginació m’ha portat massa lluny. I això no pot ser. Perdonin: no tornarà a passar.