És possible negociar?

Des que Pedro Sánchez va arribar a la presidència es parla molt de negociació. La sortida del PP del Govern –és a dir, de la indolència de Rajoy i de l’arrogància dels seus portaveus– i el desconcert de Ciutadans –que s’ha quedat mut després que l’actual president els trenqués la cintura amb el regateig de la moció de censura– ha fet que baixessin els decibels en l’escena política i s’escampés la idea d’oportunitat per al diàleg i la negociació.

Afortunadament, hi ha consciència de la dificultat: el mateix president Sánchez ha advertit que és una qüestió d’anys o fins i tot d’una dècada. I qualsevol que observi el panorama amb una mínima objectivitat sap que el camí és ple d’obstacles com murs. Hi ha, evidentment, les presons: tothom sap que no és fàcil promoure dreceres en la via judicial i és evident que si hi ha a Catalunya un sentiment transversal, que transcendeix l’eix sobiranisme-constitucionalisme, és la sensació que és injust que els dirigents independentistes estiguin a la presó. I hi ha l’enorme dificultat d’aterratge de l’independentisme després que, pretenent anar més enllà de les seves possibilitats, s’estavellés en una proclamació de la República que no va durar ni el temps d’anunciar-la.

L’origen de cadascun dels interlocutors tampoc ho posa fàcil, però al mateix temps donaria legitimitat a un acord. El Govern de Pedro Sánchez ve del grup promotor de l’aplicació de l’article 155 i va acompanyar l’expresident en tot el procés assumint l’estratègia de la judicialització. El Govern de Torra –encara que cada dia amb la boca una mica més petita– pretén assentar la seva legitimitat en la figura de Carles Puigdemont. I, presa de la seva pròpia estratègia d’alimentar il·lusions que no estaven al seu abast –la República–, manté apel·lacions permanents al mandat de l’1-O, que és una gran icona de l’independentisme però no és una font de legitimitat real.

D’altra banda, les dues estratègies de l’independentisme: la que assumeix els límits i la que segueix sent partidària de la confrontació a l’espera que una nova fita condueixi al salt definitiu, conviuen a empentes i rodolons evocant el programa de màxims per mantenir enquadrats els sectors més radicals. I encara que el PP –que en perdre el poder s’ha vist que anava nu– i Ciutadans –que s’està despertant de l’ensurt de la moció de censura– ara estan més aviat calladets, tornaran al soroll ràpidament. Ciutadans, perquè no li’n queda una altra que reprendre el discurs que li va donar vida: avantguarda intransigent contra el sobiranisme català. I el PP, perquè quan surti del terrabastall tindrà pressa per posar les coses difícils al PSOE.

El president Sánchez insisteix en la seva actitud de no buscar motius per a la confrontació i el president Torra apel·la a la negociació sense condicions, encara que a continuació desplega el discurs dels fonamentals. És realment possible una negociació entre el Govern català i el Govern espanyol? Encara que diguin que es pot parlar de tot, Sánchez i Torra han marcat les seves línies vermelles. El president espanyol diu que el límit és la Constitució, el president català parla d’un referèndum pactat. La Constitució és reformable per definició i el referèndum, si realment hi ha voluntat de pactar-lo, no predetermina ni el moment ni el contingut. Si aquests fossin realment els límits de partida, hi hauria marge.

Però soc del parer que el problema no són els límits: és l’autoritat. Entrar en una negociació de debò significa que el Govern espanyol reconeix l’independentisme i que el Govern català accepta que el seu programa de màxims no està en l’ordre del dia. Negociar és fer transaccions i tenir autoritat perquè els teus les acceptin. Per descomptat, a Catalunya si hi ha alguna autoritat moral per a un replegament ordenat és a la presó (no tinc objecció a posar-hi noms: Oriol Junqueras o Jordi Sànchez). I per la banda del Govern espanyol, que com que és el més fort és qui té la responsabilitat principal per buscar un acord, costa imaginar que el president Sánchez tingui prou autoritat per enquadrar els altres partits al voltant seu. I, no obstant això, em resisteixo a assumir el fatalisme dels qui pensen que és necessari que segueixi pujant el fang perquè uns i altres decideixin arremangar-se. Pel camí, tot és susceptible d’empitjorar.