Catalunya: 1918-1968-2018

Arran de l’edició de Catalans de 1918 a Tusquets, he rellegit aquests dies Foix i el seu temps, les lliçons que Gabriel Ferrater va fer sobre el poeta a la Universitat de Barcelona els cursos 1965-1966 i 1966-1967. Prengui’s el 1968 del títol d’aquest article, doncs, com una llicència. Tal com explica Joan Ferraté, editor del volum, Gabriel Ferrater va acabar la segona tanda de lliçons el 22 de maig del 1967. Exactament un any abans del famós maig. Però coneixent la història d’aquella època, el 1966 o el 1967 valen tant com el 1968. Sense anar més lluny, la lliçó que obre el volum, la del 25 d’abril de 1966, es va fer amb la Caputxinada molt recent. Les paraules de Ferrater al final de la classe ens recorden l’ambient general d’aquells dies: “Dilluns que ve, si no hi ha agitacions, seguiré”.

I el que feia Ferrater, ha seguit? Ho hem seguit? Aquestes lliçons parlen realment molt del temps de Foix, emblemàticament marcat per un altre any, el 1918, com palesen el Diari de 1918 i aquest Catalans de 1918, i com diu el mateix Ferrater: “Aquesta data m’imagino que té per a ell un sentit col·lectiu. A finals de 1917 hi hagué la vaga general, provocada per la Revolució Russa. I el 1918 és l’any àlgid del pistolerisme barceloní...”. No oblidem que aquest 1918 és també l’any que obre El quadern gris de Josep Pla —publicat justament aquell 1966, com recorda el lector de Foix i el seu temps per l’entusiasme amb què Ferrater recomana el llibre als estudiants—. I és clar: també és l’any del final de la guerra de 1914. Pla s’hi refereix en més d’una ocasió. Una en concret, que Ferrater comenta, per expressar la perplexitat que li produeixen certes maneres de pensar entre cíniques i demencials, com la història del capellà alarmat perquè perden els alemanys. “Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra... Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls...”. Aquest neguit germanòfil permet a aquest capellà anunciar-li a la senyora Marieta que potser no li podrà pagar el cens. La resposta de la dona, no sé si en l’ordre general de les ments d’avui dia la qualificaríem de “brutalment repressiva”: “¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? I a mi què m’explica! Que s’ha tornat boig? Si per sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi...”.

Ara, Foix i el seu temps, llegit avui —2018—, impressiona molt. És cert que en alguns dels seus passatges aquestes lliçons diuen algunes de les coses més intel·ligents que s’han dit mai sobre el vers i la prosòdia en català. Però el llibre gairebé respira amb més força per la banda de la política que pel costat poètic. És una cosa que es projecta sobre aquest fons de 1918, però que és dita per aquests volts de 1968, i que obliga a pensar històricament no solament els dos passats, 1918 i 1968, sinó també el nostre 2018. D’aquests llibres —d’aquests homes— ens arriba una claror que convida a relativitzar alguns fets i a no empassar-se algunes rodes de molí. També a no confondre’s amb els mossens de torn que avui troben noves raons per no pagar el cens.

A Foix i el seu temps hi trobem un reconeixement moral de la complexitat política de certs moments tan intensos i accelerats que tota idea de racionalitat en termes col·lectius, però també individuals, queda escombrada. Aquesta complexitat demana refrenar la simple pulsió del judici i la condemna moral. Això no vol dir que se suspengui el judici polític, i menys encara la capacitat d’anàlisi històrica mínimament racional per comprendre per on van les coses, i les conseqüències literàries i morals d’aquesta comprensió. Potser sí que Ferrater explica un “conte de fades” sobre el “foixista Feix”, tal com se li ha retret des d’estudis recents més rigorosament documentats sobre el Foix de La Publicitat i la polèmica amb Pla sobre el feixisme italià. És obvi que Ferrater no ho fa ni per autocensura ni per ingenuïtat. Crec que, senzillament, es va inclinar, per simpatia, a comprendre o relativitzar la relliscada de Foix i a acceptar les explicacions que el mateix poeta podia fornir-li, trenta anys després de la famosa —i per a ell llavors ja penosa— polèmica amb Pla. I també és veritat que sorprèn que Ferrater doni “el 1924 o 1925” com l’any de publicació de La revolució catalanista de Foix, llibre molt marcat, justament, per l’ambient de 1934, que és quan es publica, si bé és cert que viu de textos publicats a Monitor i a La Publicitat molt abans, els anys 1921-1923. Que badi en aquest detall em sembla que demostra fins on estava disposat a equivocar-se en un afer per a ell perfectament anecdòtic en comparació amb el que admirava de debò en Foix, que no era el polític somiatruites, sinó el poeta.

Sabem que sis mesos després de publicar-se La revolució catalanista —tan maurrasiana, i ho dic per a qui li vinguin de nou les connexions xenofobopopulistes de l’independentisme—, els Fets d’Octubre van convertir l’exaltació en perplexitat i replegament. La guerra, menys de dos anys després, no ho degué posar fàcil. Foix va passar d’imaginar-se Catalunya como una île flottante emancipada d’Espanya i vagant en una idíl·lica deriva damunt la Mediterrània, a construir-se una illa poètica pròpia i prodigiosament precisa. La Catalunya illa flotant que s’emancipava d’Espanya a La revolució catalanista va transfigurar-se en uns paratges que cada vers i cada paraula convertien en un paradís perdut de la intel·ligència i el llenguatge, en el lloc d’uns afectes que no sabríem què són si Foix no hagués escrit el que va escriure. Els mals temps per a la política van convertir-se en bons temps per a la lírica. I no diré pas que aquí calgui haver de triar, ni tan sols que sigui bo haver-ho de fer, però el fet va ser aquest. Ferrater ho diu al final de les seves lliçons amb una contundència que impressiona, tot i que és cert que ho sabem tan sols per uns apunts de classe: “Catalunya, entre 1915 i 1920, és ja un país completament sense possibilitats...

L’escriptor només té la possibilitat d’expressar-se individualment. Hi ha una presa de consciència social en la individualització: no està disposat a combregar amb rodes de molí... Fabra i Carner estaven al servei de la Catalunya irreal. Pla, Foix i [JOAN]Oliver, en canvi, van deixar d’honorar aquesta Catalunya irreal...”. I bé, és veritat: no només és molt contundent, també és massa inexacte, o massa esquemàtic. Però així i tot, no ens interpel·la amb una precisió terrible?

Penso ara també en el pobre Carner —ho explica Marià Manent a L’aroma d’arç i ho recorda Jaume Subirana a L’exili del mite—, quan en la seva visita quasi pòstuma a Catalunya la primavera de 1970, mig dement i plorós, tan desorientat i a la vegada tan sentimentalment agut, va patir un moment de lúcida desorienació. El van anar a buscar a la Garriga, on feia estada, per anar al cèlebre recital de poesia del Price. I es va negar a anar-hi. Va dir: “Ja comprendreu que no estic en disposició d’anar a un país com Anglaterra...”. És una escena tan patètica però tan definitivament eloqüent, que serveix aquí per afegir realitat i concreció a aquest resum ferraterià d’una història que és... sí, com qualificarem aquesta història? No direm paraules grosses. Deixem-ho en una història de clara muntada damunt un mar... de crema anglesa. L’illa flotant potser va passejar-se per la ment enterbolida de Carner, que en realitat estava dient que volia quedar-se a casa. Però, a quina casa? On era la casa de Carner, ell que havia marxat de Catalunya tan d’hora com el 1921? Al poema que Gabriel Ferrater li dedica se’ns diu almenys la mena de casa que és el poeta per a nosaltres: “Mots... oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria”.

"Un país sense possibilitats on només té sentit expressar-se individualment...”. Aquest no sé si és un negoci que es pugui plantejar de bon grat, però exigeix la responsabilitat individual de les eleccions i decisions pròpies. La meditació històrica sobre la seqüència 1918-1968-2018, aquí tan sols anotada, esgarrapada, obliga a recordar una cosa: les esgarrifances tribals, el temor no del tot infundat a la mort social, a quedar fora d’onda i patir ostracisme, i els càlculs de supervivència que semblen guiar alguns esperits en aquest flam caigut i esberlat per terra que és ara mateix Catalunya, no faran gran aquest país ni li garantiran cap literatura —cap cultura— que pugui ser l’expressió lliure i sobirana d’un esperit independent. Hi ha una altra mena de patriotisme que sempre rebutjarà ser gregàriament patriòtic, i que fins i tot sabrà convertir un llenguatge (quasi) privat en una literatura d’abast universal, per molt intraduïble que sembli. Retornar al Foix de Catalans de 1918, al Pla d’El quadern gris i al Ferrater de les lliçons sobre Foix dels anys seixanta forneix una seqüència que convida a la meditació. Ens recorda que hi ha la literatura “per tornar a entendre els mots” després que la mala política ens hagi fet irreconeixible el mó