L’estiu d’un nen en vuit metres quadrats

Són fills de famílies treballadores però precàries, nadius de la crisi i víctimes de l'escassa conciliació laboral que permet el mercat de treball. Les entitats socials els anomenen nens de la clau, menors que no tenen ningú que els reculli a la sortida de l'escola i que es passen la tarda sols a casa mentre els seus pares treballen. L'ONG Educo els va xifrar el 2017 en uns 580.000 a tot Espanya. Aquest any, l'entitat humanitària ha tornat a posar el focus en aquest col·lectiu i, en concret, en un grup encara més vulnerable dins seu: els menors que viuen en pisos compartits. Tenen gent a casa, però són desconeguts. Estan acompanyats, però sols. I, per no molestar, fan la seva vida i passen l'estona a l'únic espai d'intimitat que tenen: una habitació de vuit metres quadrats.

Amb el final de curs es desinfla el coixí social que tenen els nens de la clau durant l'any escolar. Les entitats alerten que aquests menors es troben en terra de ningú: els seus pares són treballadors pobres, per la qual cosa no es poden permetre activitats de lleure o colònies d'estiu, però tampoc tenen accés a les ajudes destinades als grups de més vulnerabilitat (aturats). Sense classe ni activitats programades, a aquests nens els queden per davant almenys vuit hores diàries de solitud. “Moltes famílies encadenen tres jornades laborals per garantir una dignitat. A l'estiu queden descobertes nou hores més”, explica Felipe Campos, director general de l'associació educativa Ítaca. Durant el curs, l'entitat recull 190 nens cada tarda a les portes de l'escola i a l'estiu munta colònies i casals per cobrir part del dia d'aquests menors.

En el seu últim informe, Educo destaca que el preu de la clau, precisament, intensifica encara més aquest fenomen: l'elevat preu dels lloguers i els baixos sous ha abocat moltes famílies a recórrer a residències compartides per poder afrontar el pagament de l'habitatge. Això vol dir que la zona de confort dels menors dins de casa es redueix als vuit metres quadrats d'una habitació.

Segons l'últim informe d'Educo sobre els nens de la clau, han augmentat un 3% en quatre anys les llars amb nens a càrrec que lloguen un habitatge (això és, 250.000 famílies més que abans tenien habitatge propi). “Els nens no estan sols, però sí que viuen en una mena de solitud perquè els altres llogaters no estan per ells. Els menors fan vida a l'habitació, moltes vegades per no molestar la resta dels inquilins de l'habitatge”, apunta Clarisa Giamello, coordinadora de l'informe d'Educo.

Els menors esmorzen, dinen i fins i tot pot ser que sopin sols. I la impossibilitat d'accedir a un lleure actiu (esport i activitats a l'aire lliure) els reclou en un habitacle de pocs metres quadrats, on es passen els dies amb el mòbil, la tauleta o l'ordinador.

L'entitat avisa que es tracta d'un fenomen nou i que són “incapaços de dimensionar”, sobretot en àrees densament poblades com les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. En qualsevol cas, alerten, els riscos psicosocials són aquí i poden tenir un impacte en els menors. “Hi ha una pèrdua d'espai. No hi ha una zona de joc i això genera tensions dins de l'habitatge perquè tampoc és una situació buscada, sinó imposada. A més, es generen inseguretats, confusió de rols, etc.”, afegeix Giamello. L'estrès, l'empitjorament de la salut física i mental, la desmotivació, la pèrdua d'autonomia persona, la frustració o la baixa autoestima també són algunes de les conseqüències d'aquest fenomen. “La situació habitacional d'aquestes famílies és molt complexa. És evident que hi ha una consciència del menor que viu una situació diferent de la d'altres companys i això crea un greuge comparatiu. La crisi ha retallat la infantesa”, denuncia Campos, que reclama la implicació de l'Administració per resoldre aquesta situació.

Educo assenyala també el biaix de gènere, ja que la vulnerabilitat s'agreuja en les famílies monoparentals, on nou de cada 10 estan a càrrec de dones. Segons una enquesta de l'ONG entre unes 600 famílies amb fills a càrrec, el 8% de les llars formades per una parella viuen en habitatges compartits. Aquest percentatge és del 17% quan es tracta de famílies monoparentals.