Literatura i música

Mentre la literatura va anar acompanyada de música quasi invariablement, cosa que va succeir fins a l’aparició de la impremta i més i tot, a ningú, o gairebé ningú, se li va acudir de fer un poema dedicat a la música. Més encara: és un fet que la poesia, ella almenys, ha conservat pràcticament sempre uns esquemes mètrics que, si no són exactament una melodia, equivalen, si res més no, a un ritme: és el caràcter prosòdic de la poesia, i, quan s’analitza bé una bona prosa, és també una propietat inexcusable d’una narració i d’una novel·la. Hi ha novel·les que un hom (o una don) comença a llegir, en una llengua coneguda, i que fan que el lector ensopegui a cada moment, com ara La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, que és un llibre important però de sincopada prosa, potser volguda, potser no, com ja va passar amb Les roques i el mar, el blau, de Salvador Espriu, que és llibre jazzístic. Això sol disgustar a tot lector amant de la música, però acaba sent acceptat —pel fet que música i literatura ja no van lligades entre si— per un lector amb poca oïda.

En una ocasió, Claude Debussy va proposar a Mallarmé de “posar en música” el poema d’aquest L’Après-midi d’un faune: la partitura és molt bona. Però quan el músic va proposar això al poeta, aquest va quedar molt estranyat i va respondre: “Posar música al meu poema? Però si ja en porta!”. I és així. Una altra cosa són els poemes de les cançons de Lluís Llach, per posar un altre exemple nostrat, que no lliguen mai amb els accents musicals, o rares vegades: els accents de la melodia van per un costat, i els de la lletra per un altre: amb els Beatles, hereus llunyans de Shakespeare, això no passava. O com allò que canta tothom, en castellà, en ocasió d’un qualsevol aniversari, que diu: “Cumpleaños feliz, / bis, / te deséamos todos...”, quan és un fet que la paraula deseamos porta l’accent tònic en una altra síl·laba: deseámos. (He ofert manta vegada una solució a aquest problema, que consistiria a cantar: “Tódos té dé-se-ámos...”, però no m’han fet cas.)

Amb la introducció de la impremta, doncs, la literatura va començar a quedar deseixida de la música, i la conseqüència va ser això que ja hem dit: no lliguen una cosa amb l’altra, en el supòsit —que no és suposar res estrany— que totes les llengües tenen una musicalitat pròpia, i cada paraula de tota llengua, també. Les llengües orientals, per exemple, oscil·len al voltant de dues escales; l’italià, una mica menys, el català una mica menys encara, però és musical, i el castellà és pla com les dues mesetas: no s’hi pot fer res.

Enyorant aquella música que, amb llaüt, guitarra, cítara, lira o siringa acompanyava els textos poètics prerenaixentistes, molts escriptors dels últims segles, més encara a partir del romanticisme —que és tot ell musical, fins al punt que Walter Pater va poder dir que “Totes les arts aspiren a l’estat de la música”: vegeu si no l’arquitectura, que es mou en dos paràmetres homologables, el de les notes musicals i el de les matemàtiques (Pitàgores)—, van dedicar novel·les i narracions a un argument musical. Una de les més conegudes és El pobre músic, de Franz Grillparzer, que ara trobareu en l’edició dels seus diaris i apunts autobiogràfics (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2018).

No la trobareu, en canvi, en aquesta magnífica antologia que ara ens ofereix la casa d’Alba: Relatos de música y músicos. De Voltaire a Ishiguro (1766-2013), en selecció de Marta Salís i un estol de molt bons traductors (Barcelona, Alba, 2018), perquè el llibre, per a confort del lector afeixugat, només inclou narracions breus, totes de primera categoria i procedents de llengües diverses.

Fruireu amb El conseller Krespel, de E. T. A. Hoffmann, ell mateix musicòleg; amb El violinista, del desgraciat Herman Melville, que parla d’un intèrpret (com Melville, al cap i a la fi) que s’estima més el geni que la fama; amb Una vetllada, de Guy de Maupassant, el deixeble de Flaubert, que narra la impossibilitat d’un músic d’acabar una composició que, al llindar de la pròpia mort, resol amb senzilla eficàcia una noieta que s’ha fixat en aquell atzucac del qual el compositor no ha sabut sortir-se’n; amb la narració de Thomas Hardy —quin gran estilista oblidat!—, El violinista ambulant, en què es presenta el caràcter hipnotitzador de la música —recordeu que Orfeu encantava els animals, els vegetals i fins i tot les pedres—; amb El violí de Rotschild, de Txékhov, un conte d’ambient jueu que podria haver pertangut a aquella tradició hashídica de què va sortir la gran antologia de Martin Buber; amb El nen prodigi, de Thomas Mann, un conte que presenta grans analogies amb Mario i el mag, una altra narració cabdal del de Lübeck; o amb la peça mestra de Willa Cather, Un concert de Wagner.

Es tracta, doncs, d’un llibre altament aconsellable per a tot lector que sigui, a més de lletraferit, melòman, ara que la música i la literatura ja van, per desgràcia, cadascuna pel seu costat.