El terra enganxifós

La idea que el futur dels nostres fills serà millor ha fet fallida. A Espanya aquesta era una idea molt potent perquè aquesta havia estat la regla de les últimes dècades. A partir dels anys seixanta del segle passat, l’ascensor social havia pujat molt de pressa. El salt d’una generació a una altra havia estat espectacular, fins al punt que molts dels professionals que avui ocupen llocs de responsabilitat en tots els àmbits econòmics i institucionals pertanyen a la primera generació d’universitaris de les seves famílies.

Però amb la crisi econòmica, l’ascensor social no només s’ha aturat, sinó que, segons el Defensor del Poble, ha començat a descendir. En un informe presentat al març, Francisco Fernández Marugán observa que el perímetre de l’exclusió social s’ha ampliat els darrers anys. L’informe constata que entre el 2008 i el 2015 s’ha produït a Espanya una transferència de rendes des de les capes inferior i mitjana cap a les altes, de manera que la població amb rendes inferiors és ara molt més pobra, i això no és conseqüència de l’atzar sinó de “polítiques que han actuat com a corrosiu” dels mecanismes que feien funcionar l’ascensor social. El Defensor augura “una fractura social irreconciliable” si no s’afavoreix un gir en les polítiques econòmiques i de redistribució de la riquesa. No és una situació merament conjuntural. Amb la crisi s’ha agreujat i accelerat una tendència que ja venia d’abans i que continua amb la recuperació.

Ara l’OCDE confirma que el nostre terra s’ha tornat molt més enganxifós. Amb aquesta expressió, “terra enganxifós”, els experts es refereixen a la dificultat de les persones que es troben en pitjors condicions socials per sortir de la pobresa o millorar la seva situació. Els desavantatges de naixement llasten les possibilitats d’ascens social, de manera que, si no s’intervé amb polítiques socials, els més pobres seguiran arrossegant els peus per molt que s’esforcin a desenganxar-s’hi.

El fracàs educatiu i l’elevada taxa d’atur són els dos grans factors que, segons l’OCDE, impedeixen l’ascensió social a Espanya. Tots dos actuen com el desencadenant d’una cascada d’efectes a llarg termini. I fa especial èmfasi en els dèficits educatius. Espanya és el país amb la taxa d’abandonament escolar més alta de la Unió Europea: un 19.9% el 2015. Gran part d’aquest abandonament es concentra en els fills de famílies amb una renda més baixa. En la societat del coneixement, la manca de competència tècnica i habilitats per a l’aprenentatge permanent poden convertir-se en una condemna inapel·lable d’exclusió social. L’informe de l’OCDE indica, a més, que el 69% dels fills de pares amb educació elevada tenen estudis superiors, mentre que només el 22% dels fills de famílies amb estudis bàsics van a la universitat.

Les diferències que impedeixen la igualtat d’oportunitats comencen al bressol, per això activistes socials com Enric Canet, impulsor del Casal dels Infants del Raval, insisteixen tant en el fet que s’ha de garantir l’escolarització universal de 0 a 3 anys. I que s’han d’aplicar mesures d’atenció personalitzada als alumnes en risc de fracàs escolar. Però difícilment s’aconseguirà el rescat educatiu sense un rescat social. L’últim informe de l’organització Save the Children adverteix que la pobresa infantil, en lloc de disminuir, ha augmentat els últims anys. Que a Catalunya hi hagi, en aquests moments, 350.000 menors en situació de pobresa —un de cada quatre nens— fa palesa la gravetat del problema.

L’atur i la precarietat laboral són l’altre gran factor que estira cap avall l’ascensor social. L’atur reforça la precarietat perquè moltes empreses s’aprofiten de la gran disponibilitat de joves ben formats i amb ànsia de treballar per imposar-los condicions que no s’haurien atrevit ni tan sols a proposar als seus pares en temps de fortalesa sindical. Les successives reformes laborals i la creixent desregulació del model productiu han deixat a la intempèrie tota una generació. Si això passa amb els que estan millor formats, també passarà amb els que tinguin manques formatives.

Molts joves han començat a assumir que és possible que hagin de viure pitjor i amb menys drets que els seus pares. I això crea molt de malestar. Als fills i als pares. Que l’ascensor social s’aturi tindrà conseqüències. I no seran positives.