La consellera redemptora

Hosanna, canten totes les nacions i les jerarquies dels àngels al paradís! Hosanna als catalans de la terra i hosanna dalt del cel! Això canta l’univers sencer en haver estat Laura Borràs nomenada consellera de Cultura. I us preguntareu: a què es deu tant d’entusiasme? Amb quines raons glorifiquen cels i terra un nomenament com aquest? La resposta ve immediatament.

Borràs és la primera consellera de Cultura que posseeix, pròpiament parlant, una enorme cultura. Com ha demostrat en els seus llibres, coneix profundament l’obra d’Hesíode i d’Homer, de Marlowe i Goethe, de Balzac i Flaubert, de Woolf i de Joyce, d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, de Villalonga i de Sampere, de Joan Margarit i de la gran Marçal. Hosanna! Per fi una consellera amb qui es podrà parlar seriosament de les coses que fan gran un país durant segles: així Shakespeare és glòria irrefutable d’Anglaterra; així Llull ho és de la Corona d’Aragó; així Montaigne ho és de la veïna França; així Leopardi és l’orgull de tot Itàlia.

Per fi una consellera que ja no es dedicarà —com ho hauria fet el seu predecessor, Lluís Puig, tan amic del folklore i sense cap altra cultura coneguda— a visitar distingidament la Patum de Berga, la fira del cargol de Lleida, la gran menjada de calçots de Valls, els castellers de Vilafranca o els sardanistes de la Bisbal. Hosanna! Per fi una consellera culta, llegida, devota de les Sonates per a piano de Schubert i del segon enregistrament de les Variacions Goldberg de Bach, a càrrec de Glenn Gould. Per fi una dona de lletres que pot comparar-se, pels seus escrits, a Auerbach, Karl Vössler —que va ser mestre de Riba, ja anem bé—, Curtius, George Steiner i Roland Barthes.

No en tinguéssim cap dubte: ella farà que s’escampi pertot —prèvia conversació amb el conseller d’Educació, que també és culte— la lectura de Cervantes, de Goethe —com el 1932, quan la Generalitat va editar la traducció d’una tria de poemes seus per festivar el centenari de la seva mort—, de Sòfocles, de Boccaccio, d’Erasme —Erasme, sobretot—, de Voltaire —això, humor, humor!—, dels enciclopedistes i les Llums, de Flaubert i Dostoievski, del Pascoli i de Carducci, de Kavafis i Seferis, Ibsen i Alfred Jarry. Hosanna dalt del cel!

¿No ha estat ella qui ha escrit: “En uns moments en què la lectura està tan desprestigiada, pot semblar un acte d’ingenuïtat reivindicar-ne la necessitat, i tanmateix, cal fer-ho”? ¿No és ella qui ha acceptat que hi ha un cànon literari que ningú no es pot permetre de menystenir, no fos cas que Pitarra, pel sol fet de ser català, ens semblés més gran que Eurípides? ¿No són seves aquestes paraules que segueixen, citant Eliot: “El clàssic només pot existir quan una civilització ha assolit un grau de maduresa”? Nosaltres l’hem assolit ja fa segles! ¿No és ella mateixa, armada com Pal·las, enraonada i guerrera, qui ha resumit magistralment tres obres literàries de gran anomenada i categoria indiscutida: “La Ilíada exalta la guerra; Lolita està protagonitzada per un pederasta, i les obres de Shakespeare són plenes d’assassins”? Sí: és ella; com ella mateixa reconeix que “l’hàbit de la lectura es foragita dels plans d’estudis jibaritzant cada cop més l’espai destinat a la lectura”, i com accepta, tot i la seva gran capacitat com a informàtica, que és cosa de lamentar que les noves tecnologies estiguin guanyant terreny a la lectura, i a gairebé tot el que era sòlid. Ara només caldrà, sempre amb la gran coherència que caracteritza el seu currículum, que la consellera, un altre cop de la mà de Bargalló, faci treure tots els ordinadors de les escoles i intensifiqui —té el poder per fer-ho, a fi de comptes— la lectura de tots els clàssics que ha estudiat tan a fons i amb tanta competència.

Lloat sia Déu! Per influència seva, la televisió ja no ens atabalarà amb balls de bastons i fires neomedievals; el Govern ja no donarà ni un cèntim als torneigs feudalitzants, ni als pessebres vivents, ni a les tronades processons de Setmana Santa en un país de descreguts. De moment, el Pla de Museus sembla que ha quedat aturat; però, en canvi, el Pla Nacional del Llibre compta amb l’aquiescència del nostre president, tan amic de les delicades formes verbals i el refinat estil dels noucentistes, i tan devot de Prat de la Riba, seny ordenador de Catalunya. No en tinguem cap dubte: tots els homes i dones cultes del país trobaran per fi en Borràs una consellera redemptora: tothom tornarà a llegir, sonaran Mozart i Beethoven a les places públiques —també les tan belles cançons de Toldrà—, i hi haurà solament subtils concessions a la cultura nacionalista: per exemple, l’obertura Egmont —heroi flamenc de la guerra contra els espanyols—, convertida en metàfora del nostre heroisme; El Moldava, de Dvorak, equivalent del nostre Llobregat, ànima líquida del patriotisme català; o el Nabucco, de Verdi, al·legoria de tots els alliberaments de les nacions oprimides. I s’hauran acabat les ximpleries culturals d’estar per casa, perquè Borràs és, abans que res, culta, europeista, universal i cosmològica. Canteu, catalans, amb l’articulista: Hosanna a la pàtria catalana i dalt del cel, car ens ha estat donada una redemptora que ens salvarà de la misèria cultural en què vivim!