Björk desplega el seu fascinant món al Primavera Sound

Va sortir a escena davant la multitud, i el temps va semblar que s'aturava i quedava suspès dels núvols, allà a dalt, gairebé invisibles ja en la nit. El públic va aplaudir, però, més que una altra cosa, volia veure. No era fàcil. En l'enormitat d'un dels escenaris ciclòpics del Primavera Sound una persona menuda com Björk no es deixa veure fàcilment. I hi havia plantes, com si allò fos el boscatge, molt en la línia del set vegetal que va oferir al Sónar l'any passat. En les pantalles van començar a obrir-se unes flors, esclatant en colors i formes delicades i fràgils.

I la seva obertura era puntualitzada pel ritme tènue d'Arisen my senses, primera cançó de la nit. La melodia es desplegava lenta i els ulls no sabien on mirar. La islandesa va aparèixer per fi, amb un vestit que s'obria en unes mànigues japoneses, i amb una màscara que podia recordar una flor. O qualsevol altra cosa. En definitiva, Björk inventa les seves pròpies formes, aplica la seva sorprenent estètica a qualsevol detall i es mostra, ja d'inici al Primavera, com una artista que juga en una altra lliga. La seva.

Utopia va ser el disc que va suportar bona part del repertori de la nit, en un desplegament estètic i musical fascinant. Precisament en la cançó que dona títol al disc semblava transportar els músics a una escena de Bollywood en un esclat de colors intensos reforçats pels jocs de llums. Darrere dels intèrprets en escena, el bosc girava complementant el cant a la natura que l'espectacle proposava a la multitud, tot i que gairebé muda, capturada per l'esquer que Björk llançava des de l'escenari amb el suport de la producció d'Arca, un altre artista que juga la seva pròpia lliga.

Tot era delicat, tot era tènue, tot era bonic, fruit d'una imaginació que no funciona per acumulació d'efectes, sinó per la seva adequada gradació, sempre buscant suggerir més que no pas atordir. Va sonar Blissing me i va arribar Isobel, primera cançó aliena al disc que presentava. So sense màcula, arranjaments que funcionaven com el perfum, superposant-se en bafarades, sempre subtil malgrat el poder dels sons greus, que, com en una processó de Setmana Santa venusiana estranya, pauten la cançó. El públic gairebé no parlava; només aplaudia després de cada cançó, potser incrèdul i atònit davant del que veia. La fascinació dels assistents es va estendre tota l'hora i quart que va durar el concert.

La categoria de Sparks

I precisament Björk, com Morrissey, és una gran fan de Sparks, una altra de les propostes que van donar categoria a la primera part de la jornada inaugural del festival. El grup dels germans Mael és directament inclassificable per la varietat de registres que domina, que van del pop, a la new wave, passant pel cabaret i les derivacions operístiques. I tot això amb un regust de fina ironia, intel·ligent ironia, que els distingeix dels qui fan grans pinzellades.

Ron, hieràtic darrere del seu bigotet, seriós darrere del seu teclat com un notari de la mort, és el contrapunt de Rusell, amb la jaqueteta rosa, moviments de cantant pop atabalat, que va entonar feliç temes com Missionary position, la ballable When do I get to sing my way o el seu cèlebre This town ain’t big enough for both of us, un exemple de com són d'imaginatives les composicions i el missatge d'aquest grup nord-americà amb dècades de carrera i encara aliè a l'òxid.