Universitat i humanitats

Patrocinades pel Banc Santander, han tingut lloc a Salamanca unes trobades dels rectors d’universitat del món sencer, aplegats sota el nom Universia, en les quals es va debatre, entre altres coses, el paper de les humanitats en l’ensenyament superior. Ja fa anys que la qüestió és sobre la taula de totes les universitats, el món sencer havent vist que de les universitats en surten cada vegada més persones amb coneixements específics o especialitzats, i gairebé ningú amb cultura general, o —encara més important— amb un aparat conceptual suficient per abordar tots els problemes que es presenten en el món laboral de qualsevol llicenciat, i en la disciplina que sigui.

D’una manera excessivament vaga, els assistents van expressar, ara l’un, que “és necessari preservar els vells valors humanístics, enfront de l’empleabilitat (neologisme) immediata”; ara l’altre, que “l’important és moblar bé el cap dels estudiants per tal de poder abordar el futur com cal”; ara un tercer, que “la part social i humanística del coneixement s’està perdent a la universitat, i serà fonamental en el futur per tenir líders forts [sic][SIC]”; ara un quart, que “la universitat s’ha tecnologitzat (neologisme) molt, i no podem formar màquines de produir, sinó de pensar”; ara un cinquè, que “una universitat amb la sola missió de fer trobar feina als graduats no està ben enfocada; això no vol dir que no necessitem especialistes; entendre és més important que saber”; i aquest mateix criticava “els doctorats superespecialitzats, perquè no produeixen pensadors crítics”; i un sisè, recorrent a paraules de Francisco Tomás y Valiente, que havia estat professor a Salamanca, va dir: “Cal proclamar amb orgull que aquesta és una institució en la qual, des de fa segles, es pensa sense condicions ni límits; s’hi aprèn a dubtar metòdicament, i s’hi investiguen sabers aparentment inútils, sense els quals no hi hauria ni ciència, ni cultura, ni vida humanes de debò” (EL PAÍS, 22 de maig, pàg. 22).

Tot això són propostes admirables, i no aporten cap novetat a la discussió sobre aquest tema tan envitricollat, però al qual tothom demana solucions urgents. Ara bé, almenys pel que fa a Espanya i a Catalunya, s’ha de dir que totes les propostes que s’han fet per abordar la qüestió i posar fil a l’agulla de l’entrada de les humanitats en tots els aspectes de la vida universitària, han fracassat estrepitosament. L’hivern del 2009, per exemple, es va crear, a instàncies de la llavors ministra Cristina Garmendia, una comissió de professors universitaris de tot el país. Es va fer una primera sessió, molt profitosa, presidida pel també malaguanyat Gregorio Peces-Barba. Al cap de poc temps, les universitats van passar al Ministeri d’Educació, el titular del qual va ser Ángel Gabilondo. Es van fer dues o tres reunions més de treball, amb aportacions escrites de tots els congregats, i tothom va ser citat per a una reunió final i fenomenal que mai no va tenir lloc. Com sempre, tot va quedar en no res.

La imbricació de la tècnica i de la ciència amb les humanitats a Catalunya i Espanya no prosperarà

Havent jo publicat Adéu a la universitat. L’eclipsi de les Humanitats, el senyor Gabilondo em convidà a visitar-lo. Vam dinar plegats. Al final de l’àpat, frugal, el ministre em va dir: “Estic d’acord amb tot el que has proposat al llibre. Però tingues present que he de lluitar contra dues forces molt poderoses: la inèrcia del professorat universitari, que no vol que canviï mai res, i els funcionaris del ministeri, que encara ho volen menys”. Això equivalia a dir: “No puc fer-hi res”. Tot ministre, al capdavall, és interí.

Paral·lelament, a Barcelona, tres catedràtics de la UB vam presentar al rector un pla per a la fundació d’un grau d’Humanitats, fet a mida perquè el seguissin, com a segona llicenciatura, els estudiants de qualsevol altre grau, en especial els tecnicocientífics, un pla que incloïa Teoria del Pensament Econòmic i Història de les Idees Polítiques. El pla es va quedar en un calaix. Quan va venir un rector nou, hom va demanar que s’exhumés aquell pla, sempre amb la idea de convertir les humanitats —com havia estat la idea de Humboldt, gran reformador de la universitat alemanya al XIX— en el centre espiritual i intel·lectual de totes les facultats universitàries. L’actual rector, algebrista, no va considerar oportú tornar a posar sobre la taula una proposta que, en realitat, partia d’un desig ja naufragat del rector Josep Maria Bricall. Amb tots aquests precedents, viscuts de primera mà, ens permetem proclamar, més aviat amb pessimisme, que la imbricació de la tècnica i de la ciència amb les humanitats, i la cura de les humanitats per elles mateixes a la universitat, o la imbricació de les humanitats en la societat, és un projecte que, en aquests dos països —Catalunya i Espanya— no prosperarà. Trist, però ho demostra l’experiència.

L’única solució és que aquests rectors que es van trobar a Salamanca demanin a l’ONU —amb el suport de l’OTAN, si mai calgués— que s’implanti a tot el món, per universal decret, una organització dels estudis universitaris de tal mena que evitin que, d’aquí pocs anys, com ja pronosticava Martí de Riquer, tots plegats ens puguem mocar amb les orelles pròpies.