Joan Lluís Bozzo: “El franquisme era pitjor”

Han passat molts anys, moltíssims, des d’aquells temps precaris de camioneta, carretera i manta que Joan Lluís Bozzo (Barcelona, 1953) va evocar a Memòries trobades en una furgoneta (Empúries, 2014), però el director de Dagoll Dagom es llança sobre el vermut que hem demanat a la Moritz com si portés fam endarrerida i no hi hagués demà. S’ha apoderat sense discussió de les olives i només queda lluitar per les patates fregides.

Pregunta. El miro i penso en Antaviana i en aquella Barcelona dels setanta. De tot fa ja quaranta anys. Sembla mentida.

Resposta. Ha passat tot molt de pressa. Tinc la sensació d’haver viscut moltes vides diferents. I el que les uneix és Dagoll Dagom. En el terreny personal hi ha hagut moltes coses, és clar, però tota la meva vida està com cosida, repuntada per Dagoll Dagom. Em sento en forma, en un moment creatiu molt bo, capaç de qualsevol cosa. Fa 44 anys que estic en aquest ofici amb Dagoll Dagom; sumant enrere, 48. Em sembla al·lucinant.

P. El 1974 ja va dirigir unes Troianes d’Eurípides-Sartre en què Rosa Novell feia d’Hècuba i de Cassandra, Isona Passola!

“El carrer Almirall Cervera tenia més a veure amb el creuer franquista de la Guerra Civil que amb el marí”

R. Quan penso que ara a la companyia tenim gent els pares dels quals havien vingut a veure funcions escolars de Dagoll Dagom... els pares! Tot això m’impressiona, perquè he descobert que un és sempre el mateix. Ara estic escrivint sobre això: he trobat uns dietaris de quan tenia 12 anys, de 1965, i soc jo! Sempre som els mateixos.

P. Bé, potser ara ja no fem igual la vertical pont.

R. Jo sempre he tingut problemes amb la fisicitat. El cos m’ha obeït poc. Per això tinc tanta admiració per la dansa i l’acrobàcia.

P. Nosaltres serem més o menys els mateixos, però cal veure com ha canviat tot en un any: per aquestes dates encara no havia passat res del que ha passat.

R. És veritat. Fa un any jo estava molt esperançat amb el referèndum. Pensava que seria l’aclariment definitiu. I no, no. Creia que sortiríem de la incertesa, que s’escoltaria la veu de la gent, i no ha estat així. Ara la confusió és màxima. Fins i tot conceptes com democràcia i Europa han deixat d’estar clars. Quan veiem aquest moment de lluny ens sorprendrà que poc preocupats que estàvem del que hauríem estar-ho.

P. Ho veu negre?

R. Tinc la sensació del que explicaven els meus pares de les vigílies de la Guerra Civil i els principis de la contesa. Tothom pensava que no n’hi havia per tant, que serien quatre dies dolents. No voldria semblar guerracivilista, no és que vulgui de cap manera una guerra, estic sempre a favor del diàleg, però em començo a preguntar si es trobarà una solució per resoldre aquest conflicte.

P. No creu que el procés ha anat massa de pressa, que ha faltat convèncer més?

R. És possible, o massa a poc a poc i s’havia d’haver anat fins a les últimes conseqüències.

P. Tirarà la tovallola?

R. No, no renunciaré a continuar lluitant. El meu lema és seguir, seguir, seguir...

P. Acaben de presentar el nou espectacle de la companyia, Maremar, que s’estrenarà al Poliorama a finals de setembre. En veure les primeres imatges, els actors com una comunitat sofrent i reivindicativa, les cançons de Lluís Llach, el to tràgic... vaig pensar que farien alguna cosa sobre l’1-O i el procés.

R. No, això ho vam tocar d’alguna manera a Scaramouche, la veu del poble, la revolució; ara hem agafat un altre tema molt necessari i important, els refugiats i l’emigració. Està bé donar-se un respir en el tema del procés i la independència. Per mi és molt higiènic. Massa energia preocupativa posada allà. A més, jo parlo de política a títol estrictament personal, perquè a Dagoll Dagom hi ha sensibilitats molt diferents de la meva.

P. El cos no li va demanar participar amb alguna obra en el cicle En procés del Lliure?

R. Doncs sí, però eren peces curtes i en funció única. No ens ho podem permetre en el teatre privat. En realitat m’hi sento massa involucrat. Més com a ciutadà que com a creador, encara que estic a l’associació Teatre amb R, que volem contribuir a la construcció de la República des de les arts escèniques.

P. Va anar a visitar Puigdemont a Brussel·les.

R. Al novembre vaig anar a la presentació a Bruges de la seva llista, de la qual formava part com el número 70 per Barcelona. Calia donar-hi suport. I ara resulta que diuen que els resultats no valen. És molt descoratjador. Allà vaig poder veure el pes de l’exili, la presó és molt dura, però l’exili també.

P. Vostè va viure el franquisme. Què li sembla quan es diu que hem tornat a allò?

R. El franquisme era pitjor, sens dubte. Matava. Però veig alguns dels seus colors en l’actuació de l’Estat.

P. S’ha traslladat el cisma social a la professió teatral?

R. Tota la societat s’ha impregnat de mal rotllo, la cultura també. Ara em costa entendre actituds que no comparteixo políticament, però en la mateixa essència de Dagoll Dagom, com deia abans, hi ha diverses sensibilitats, gent que no és independentista. No obstant això, sincerament, considero que la gent que no condemna que s’empresoni i s’exiliï, o estan molt equivocats o tenen interessos que no entenc.

P. A l’altre costat de l’espectre hi seria Albert Boadella. És curiós, perquè tots dos venen del mateix món del teatre independent i a vegades han estat en el mateix bàndol, contra Flotats, per exemple.

R. La imatge de Boadella donant suport i arguments a l’extrema dreta em sembla lamentable i penosa. Jo l’admirava, però, com deia, sempre som els mateixos, i en ell ja hi havia un cultiu del jo i un menyspreu a allò col·lectiu.

P. Què opina de Quim Torra?

R. El conec, una bellíssima persona. Fins i tot tou.

P. No ho dirà pels tuits.

R. El problema és que en comptes d’Espanya i espanyols havia d’haver dit Estat espanyol. Però no es pot jutjar la gent per les piulades.

P. Què pensaria Pepe Rubianes de tot això?

R. No s’ha de contestar per ningú, i menys pel Pepe, que era impredictible fins per a ell mateix. Però avui estaria condemnat a 40 anys de presó.

P. ?

R. Per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya i pel número en què deia que Aznar, en riure, sembla una hiena follant-se un conill.

P. De fet, a Pepe Rubianes li han dedicat un carrer...

R. Ha estat una gran victòria. I un carrer important, el que volíem.

P. A costa del pobre almirall Cervera, cornut i pagar el beure, perquè a més Colau l’ha titllat de fatxa.

R. Jo no tenia ni idea de qui era. Després vaig saber que va ser el que va perdre els vaixells a Cuba i, la veritat, no em sembla un motiu per tenir un carrer.

P. Però tampoc es mereix que li diguin fatxa.

R. Això li has de preguntar a ella, a Colau. En tot cas, el nom del carrer no estava arrelat, el va posar el franquisme l’any 1947. I crec que va tenir a veure amb el creuer Almirante Cervera, que va lluitar a la Guerra Civil del costat de Franco, més que amb el mateix almirall. Aquest vaixell de guerra va bombardejar València i les columnes de refugiats de Màlaga... De tota manera, jo vaig proposar un tracte als familiars de l’almirall: el carrer portava 70 anys amb el seu nom, doncs 70 més amb el de Rubianes i tornem a canviar. No van contestar.

P. El seu pròxim espectacle Maremar és el primer Shakespeare de Dagoll Dagom. Han trigat.

R. És cert, n’havíem d’haver fet més! En algun moment en el passat havíem parlat de fer un musical sobre Romeu i Julieta, però no va prosperar. Ha estat la conjuntura. I mira que jo soc un apassionat de Shakespeare...

P. Per ser el primer n’han triat un de ben estrany.

R. Sí, una de les seves problem plays, Pèricles, príncep de Tir, tardana i escrita per altres mans a més de les seves. Però Harold Bloom diu que hi figuren algunes de les escenes més potents de tot Shakespeare. Declan Donnellan també n’ha fet un muntatge, que recala ara a Madrid. Nosaltres ho fem molt diferent i li hem canviat el títol: li hem posat Maremar.

P. És una obra amb moltes peripècies marines que vostès barregen amb el drama dels refugiats i les cançons de Lluís Llach. Tornen a la mar. Hi haurà vaixell com a Mar i cel?

R. No, no, de cap manera, és un muntatge d’una gran austeritat, el mar i la navegació s’evoquen amb teles i projeccions.

P. Enyorança del teatre dels setanta?

R. Artísticament, no. Des de llavors ha millorat enormement. S’ha perdut innocència, això sí. Llavors vèiem davant nostre un futur lluminós. Els joves ara són molt més realistes.