L’horror de ‘per’ o ‘per a’

Abans ja es donava el cas, i més o menys els correctors anàvem fent, hi havia fins i tot un acord tàcit amb les editorials sobre la solució més senzilla. Et passaven un encàrrec de correcció, i en un moment o altre sempre preguntaves, què faig amb el per i el per a?, en el benentès que tots ens referíem a l’ús d’aquestes preposicions davant d’infinitiu. És el gran drama de la sintaxi normativa, un trauma que ha dut generacions de lingüistes a immolar-se com bonzes per no haver capit mai l’ús precís que fixava la gramàtica fabriana, a esventrar-se com samurais per no haver de decidir si hi anava l’una o l’altra preposició. És Marlon Brando fent de coronel Kurtz, amb la mà a la cara: “L’horror, l’horror”.

Durant un temps la cosa va semblar resoldre’s amb la proposta Coromines-Solà (amb nom de meteorit que s’aproxima perillosament a la Terra), que advocava per una reducció de les dues formes, per i per a, a una de sola, per, cosa que per als correctors era oli en un llum: així tot d’una, i amb l’aval dels dos millors filòlegs de la llengua catalana (amb permís de Fabra), l’horror es convertia en un camí de roses i l’escull més insalvable de la normativa esdevenia una nimietat a l’hora de corregir: no hi havies de dedicar ni un segon. Així, la solució va imposar-se en la majoria d’obres de narrativa, diaris i llibres de text, els tres suports escrits que arriben a més gent i que més permeten fixar un codi compartit.

Els correctors, doncs, fèiem via i només en casos excepcionals, normalment per voluntat expressa de l’autor, havíem d’aplicar la versió hardcore de la cosa i distingir entre les dues opcions, a l’espera que la tan desitjada gramàtica normativa (la que finalment va veure la llum el 2016) sancionés l’ús omnívor de per i deixéssim de tenir la sensació d’estar delinquint. I efectivament, la nova gramàtica permet escriure sempre per, però contra tot pronòstic també ha obert la porta a escriure sempre per a, en funció d’això que ara se’n diu adequació al registre i a la varietat dialectal. Si abans ens havíem de debatre entre dues possibilitats, ara en tenim tres. L’horror, l’horror, l’horror.

Tenim doncs tres solucions, de manera succinta: 1) la tradicional, en què l’ús de per a davant d’infinitiu es redueix a per quan l’acció del verb principal expressa alhora causa i finalitat: Va trucar per dir-nos que farien tard; però en canvi: Fer esport és bo per a aprimar-se (només finalitat); 2) proposta Coromines-Solà, de fer sempre per en els parlars que espontàniament fan per: Va trucar per dir-nos que farien tard; Fer esport és bo per aprimar-se; 3) sempre per a en els parlars que espontàniament fan per a (bàsicament, alguns parlars occidentals: valencià, tortosí i català de la Franja): Va trucar per a dir-nos que farien tard; Fer esport és bo per a aprimar-se.

La cosa no s’acaba aquí, però. No només hi ha tres opcions igualment vàlides, sinó que l’Institut d’Estudis Catalans, amb la nova línia de no prescriure normativament res i deixar-ho tot als criteris d’adequació, permet que, en el fons, la tria sigui objecte de caprici, com qui decideix si aplica els diacrítics o no. Per exemple, et pots trobar un autor de parla valenciana que, tot i fer per a de manera espontània, prefereixi l’aplicació del criteri tradicional, sigui per fidelitat fabriana, sigui per voler bastir una llengua literària menys dialectal; o bé un autor de parla balear que faria sempre per però que, en virtut d’una llengua composicional construïda a base de trets de parlars diversos, opti per fer servir sempre per a. En definitiva, un desori, una tortura per als correctors avalada per la mateixa acadèmia.

Caldrà veure ara si la gramàtica essencial futura hi aplica aIguna simplicació, però convé un replantejament que qüestioni, malgrat el sacrilegi, la proposta tradicional fabriana: mala peça al teler té la distinció entre per i per a, davant la temptació d’emprar sempre només una de les dues formes.