Proletaris

“Proletaris del món, uniu-vos”, clama Karl Marx des del seu pedestal al centre de Moscou. I els ciutadans passen de llarg per anar a comprar a les botigues més exclusives de la zona, compendi de les marques més simbòliques del capitalisme més consumista a la ciutat que s’hi ha reconvertit més feroçment. A uns cent metres, la històrica seu de la KGB, l’ull que tot ho veu. Allò i això. Imatge i descripció d’un moment en què pocs volen saber-se proletaris i els qui diuen que lluiten per ells i pels seus drets acaben preguntant a les seves bases si poden segellar el tracte hipotecari que els permet accedir a un xalet amb piscina a la serra. Pablo Iglesias i Irene Montero. Falsa consulta.

Tot quedaria en una simple anècdota contradictòria –com contradictoris han estat alguns dels líders comunistes entre nosaltres i el comportament del comunisme històricament– si els que s’han cregut que tenen poder de decisió els haguessin negat el benefici immobiliari. Però no. Els l’han concedit, com suposadament els ho concedien als membres de la Nomenklatura soviètica, perquè defensar el poble unit requereix una dosi de representativitat que exigeix un determinat nivell. D’una imatge de lideratge que obliga a un mínim d’obligacions que cal complir encara que no agradin. Una mena de sacrifici per i per a la causa. Tota una nosa, suposadament.

Així s’hauria defensat en altres èpoques i altres llocs en què la idolatria al líder va ser una constant incoherència amb la norma ideològica que ho prohibia. Però ara les coses es veuen d’una altra manera. D’entrada, perquè anhelar un estadi superior és motor de productivitat, pertànyer a la classe mitjana és sinònim d’ascens social i tenir un apartament a la platja o un segon pis adquirit com a inversió per complementar la minsa pensió de jubilació, un martelleig constant de publicitat i propaganda que ha penetrat en la població, de la qual més del 60% es considera de classe mitjana. I que vol gaudir de ser-ho des dels temps en què l’apartament a Torrevieja, Alacant, era un dels al·licients de l’Un, dos, tres.

Proletari. Ja ni la paraula descriu el que realment significa. Perquè un jove informàticament preparat que treballa com a autònom, creant aplicacions o facilitant serveis a les empreses es considera a si mateix un proletari? Sí, d’acord, arrenda la força del seu coneixement, la seva capacitat tècnica, però ho fa amb unes eines que li són tan pròpies mecànicament com per pertinença.

Posats a revisar-ho tot, ara sabem que ni tan sols Karl Marx va predicar amb l’exemple. Casat amb una filla de l’aristocràcia, la pobresa l’acorralava amb freqüència perquè vivia més de les aparences que no pas de les seves possibilitats. Una vida burgesa d’aparador que mantenia gràcies a les fluïdes ajudes econòmiques del seu amic Friedrich Engels, industrial benestant. Tan dominador era el pare d’El capital que exercia una absoluta voluntat de control sobre la seva família fins a l’extrem de negar-li a una de les seves filles una relació sentimental amb un comuner francès. Volia per a ella algú amb més bona posició. La noia no li va fer cas i va marxar per poder ser feliç amb l’home que estimava, però la llarga mà de la mare va convertir en amor frustrat el que pretenia ser un amor viscut (Karl Marx. Ilusión y grandesa, de Gareth Stedman Jones).

¿Va ser això el que va inspirar els comunistes espanyols durant la guerra a negar-li a Dolores Ibárruri la possibilitat de divorciar-se de l’home que detestava per compartir la seva vida amb el jove que realment desitjava? Per separat els van enviar a l’exili de Moscou amb la voluntat de mantenir la icona de la Pasionaria com la verge laica que no volia ser. Ironies del destí, com assenyalava Almudena Grandes en la seva aplaudida Inés y la alegría.

És evident que la polèmica en què s’ha vist immersa la cúpula de Podem té més de controvertida pel que han dit que pel que han fet, és a dir, pel que han recriminat als altres que no pas pel que han fet ells mateixos. Tan evident, com que aquest serà a partir d’ara el seu taló d’Aquil·les en els debats parlamentaris i televisius. Perquè la incoherència, o el que s’entén per ella, és sempre la palla a l’ull de l’altre. L’artilleria que la dreta sap utilitzar sense contemplacions i l’esquerra amb més delicadesa. Ho veurem i sentirem en la sessió de moció de censura dels propers dies. Està cantat. Com també el progressiu qüestionament del paper adequat de la justícia per part del PP ara que la sentència Gürtel ha despullat els seus interessos més interessats. Ja s’ho ha preguntat la Sra. Cospedal: els jutges són infal·libles? Ella, que com a devota hauria de saber que ni el Papa ho és.