Capellans i brams

Les esglésies en flames i les barricades de la Barcelona de la Setmana Tràgica o del juliol de 1936 són imatges que han generat una identificació automàtica entre l’anticlericalisme i aquests esclats d’ira que tenien com a objectiu una Església percebuda com un agent més del poder. La força d’aquests moments històrics contrasta amb el desconeixement d’una veritable guerra cultural anterior, certificada des de 1860, que és la que van plantejar els diferents nuclis autoproclamats lliurepensadors. Materialisme, ateisme, darwinisme, espiritisme, van ser formes d’encarar la societat moderna sense sotmetre’s al discurs únic de l’Església catòlica. Eren discursos alternatius, formes culturals heterodoxes i prou diverses, amb diferències notables, com les que separaven ateus i espiritistes. I amb contradiccions, com les de llegir el darwinisme com una demostració de la superioritat de la ciència, quan en realitat la demostració científica de l’evolució venia precedida per una creació que no s’explicava en els mateixos termes. Les cosmovisions lliurepensadores es construïren amb materials del positivisme, el materialisme i el darwinisme. La ciència sempre va ser l’argument principal, que s’identificava amb el progrés de la humanitat i un futur millor. La llibertat del Sexenni (1868-1874) va permetre la irrupció de la premsa i les associacions lliurepensadores, que van rebre un correctiu amb la Restauració. Destaquen entre els pioners Francesc Sunyer, Josep Anselm Clavé, Valentí Almirall (promotor de la primera traducció de Darwin al Diari Català) o Joaquim Maria Bartrina, que va escriure ¡Guerra a Dios! Des de publicacions com La Humanidad, La Luz o La Conciencia Libre, aconseguiren articular nuclis amb certa continuïtat.

Una de les aportacions de Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923), d’Albert Palà, és que la seva sistemàtica recerca li ha permès fer emergir nuclis lliurepensadors per tot Catalunya, que es manifestaven creant escoles laiques i promovent ritus civils que eren ostentosament alternatius als catòlics: abjuraven del bateig catòlic, adduint que el nounat no necessitava “el ridículo sello de las ovejas de Dios”, i celebraven enterraments laics perquè no calien “cantos ni berridos de curas para subir al cielo”. Com explica Palà, amb amplíssima documentació, el moment de la mort era especialment delicat, amb capellans intentant que el moribund lliurepensador es desdigués dels ideals, pressionant la família; i amb una cerimònia civil amb una comitiva fúnebre amb orquestra que acabava amb La Marsellesa.

Per entendre moltes coses entre 1860 i 1937 caldrà recórrer a partir d’ara a Palà i Marín

No era fàcil adoptar aquests posicionaments alternatius, amb constants problemes amb les autoritats, però la seva convicció era tal que també van anar a l’avançada en relació amb el paper de les dones. Aquest és el leivmotiv de Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils, de Dolors Marín, que rescata les dones pioneres del lliurepensament català, amb noms com l’espiritista Amalia Domingo o la difusora de l’ateisme Ángeles López de Ayala, i associacions desconegudes, com la Societat Autònoma de Dones (1889-1898) o la Societat Progressiva Femenina (1898-1926). Si bé és cert que alguns lliurepensadors estaven interessats a incorporar dones perquè les consideraven més permeables a la influència eclesiàstica, ràpidament sorgiren lideratges femenins molt potents, que editaven llibres i periòdics adreçats a les dones, els primers materials del feminisme peninsular. Tots plegats van lliurar una veritable batalla cultural i ideològica que és imprescindible conèixer per entendre les praxis polítiques republicanes i anarquistes que van sorgir en paral·lel. Els llibres de Palà i Marín són una bona oportunitat per fer-ho.