Torra, masover o propietari

Hi ha molt de paper sobre la situació catalana. La premsa internacional ha seguit amb més o menys intensitat la investidura de Torra. Tres elements són presents quasi inevitablement a tots els mitjans: la provisionalitat de la presidència de Joaquim Torra; les seves piulades, per les quals es va disculpar, i la relació amb Puigdemont. Una relació que es podria resumir preguntant-se si Torra serà masover o propietari del despatx de president de la Generalitat.

Moltes vegades el títol ja indica el punt de vista del mitjà. Per a The New York Times, “Catalunya té un nou president, però la disputa amb Madrid segueix”. The Washington Post el defineix com un “fervent separatista”, mentre que The Guardian obre tractant Torra de “secessionista de línia dura”. I amb el tema de les piulades, el diari recorda que més del 60% dels catalans tenen un pare o una mare d’altres regions d’Espanya o un 43% té el castellà com a llengua materna. The National, que porta com a lema “el diari que dona suport a una Escòcia independent”, acaba la seva crònica assegurant que el Govern espanyol ha dit que vol mantenir un diàleg amb el nou president si respecta les lleis i la Constitució. 

Pel que fa a la premsa francesa, Libération també el defineix com un separatista convençut, igual que ho fa Le Monde, però al text les metàfores pugen de to: “Aquest editor visceralment oposat a Espanya” deu el seu nomenament a la seva fidelitat a Puigdemont, que és “el seu ninotaire a distància”. Per a aquest mitjà, les principals qualitats de Torra són la seva fidelitat a la terra per damunt de tot, fins i tot de les seves pròpies conviccions, i la submissió a l’anterior president de la regió. A Suïssa, el francòfon Le Temps és un altre que parla de marionetes, i titula: “Quim Torra, la marioneta de Carles Puigdemont”. El defineix com un independentista intransigent i assenyala: “No és segur que Madrid hagi guanyat amb el canvi”. El diari també esmenta les disculpes per passades piulades que Torra va demanar des de TV3, que defineix com “una televisió pública regional controlada pel camp independentista”. Le Figaro, per explicar qui és Torra, busca una imatge de la baralla: “Comodí de Carles Puigdemont”. Per al belga Le Soir, Torra és una tria polèmica.

A Alemanya, el Frankfürter es fixa en el fet que el nou president ha necessitat l’abstenció de la minoritària CUP. Die Welt, per la seva banda, afirma que el successor de Puigdemont “vol atemorir Madrid” perquè, retòricament, sembla més intransigent que els seus predecessors. Der Spiegel tracta Torra de confident de Puigdemont, amb prou feines un governador seu, i de separatista declarat. Per Der Spiegel, “els fronts estan tan endurits aquesta primavera com la passada tardor”.

Barcelona i Madrid. L’editorial de l’Avui defensa que es dibuixa una “lluita per una Catalunya lliure, democràtica i inclusiva” i creu que Rajoy hauria d’aprofitar l’oferta de diàleg de Torra admetent “d’una vegada l’existència d’un conflicte democràtic amb Catalunya”. Xevi Xirgu no es refia que es retiri el 155 i recorda que Millo parla ara de retirar l’acord d’anul·lació del 155 solament quan el Govern acati la llei, no només quan estigui constituït: “No dic que ho facin. Dic, simplement, que en tindran la temptació”. Manuel Cuyàs no està satisfet: “S’han fet moltes coses malament des del primer d’octubre, i es tracta de no insistir-hi. I assajar una nova estratègia? Ignoro quina”. Cuyàs, per exemple, no vol creure, “perquè no pot ser veritat”, que Puigdemont hagi prohibit a Torra que faci servir el despatx de president. Això donaria la raó als qui l’acusen d’escolanet. “Com es pot mantenir calenta una cadira si no s’hi està assegut?". Miquel Riera, en canvi, no té dubtes. Defensa que no cal cap precaució quan es tracta de Catalunya: “Vós mateix heu vist com fan veure que s’enfaden amb moltes de les veritats que heu dit i escrit els últims anys. Cap precaució i les disculpes justes, que també sabem que ells mai en demanen”.

Per l’Ara, Torra, al marge d’altres reptes, “haurà de ser especialment curós a l’hora de demostrar que és el president de tots i que fa seva la diversitat del país, que és la seva autèntica identitat”. Esther Vera insisteix que governar bé serà l’únic antídot davant dels qui volen “atiar la fractura interna del país i frisaven per presentar un moviment cívic i inclusiu com una massa alienada i fanàtica”. Joan B. Culla hi discrepa, considera ridícul dir que no serà el president de tots els catalans. “Cap governant democràtic no representa ni complau, ni agrada a tots els ciutadans del seu país, perquè a cap no l’han votat tots”. I Salvador Cardús, esmentant les paraules de Torra inspirades en el poeta Marià Villangómez, veu un nou eix sobiranista que va des “dels que segueixen volent l’impossible fins als que estan resignats que mori –o es glaci– el desig”.

El Periódico no creu que arribi una etapa de normalització. “ERC té el repte de demostrar en el nou Govern si aquesta nova estratègia de ruptura amb la unilateralitat i amb la il·legalitat que promou és sincera”. En el debat d’investidura es va limitar a “blanquejar el candidat”. Josep Martí Blanch augura que venen més proves d’estrès (judicis, decisió sobre extradicions...). “Seguirem presoners d’un doble error comès als marges. Els dels que creuen que el procés ha conquerit una república i el dels que estan convençuts que aconseguiran matar-lo”. Andreu Pujol Mas considera que Torra ha mostrat que és conscient que el principal flanc de creixement de l’independentisme és per la banda esquerra. També parla d’ampliació de la base independentista Emma Riverola, però han d’aturar “aquest aire carregat d’exclusió”. “No s’ampliarà la base independentista expulsant emocionalment de Catalunya els que no ho són. Només s’aixecarà una fortalesa. Però els seus habitants no seran iguals tampoc. Llavors comprovaran que el monstre és dins”.

Màrius Carol (La Vanguardia) contempla temps d’escenografies, relats i simbolismes, Tot molt poc eficaç. I observa una imatge al despatx de Puigdemont: un conill groc a la paperera. N’hi haurà que pensaran, escriu, que Puigdemont s’ha atipat de treure conills del barret. L’explicació és més senzilla: el conill és un regal de la Pasqua alemanya i passades les celebracions, “la gent acostuma a desfer-se’n”. L’editorial del diari veu un Torra que assumeix sense manies la seva condició provisional i vicària i que va fer promeses de repertori. “Molt li haurà de somriure la fortuna perquè el seu mandat, que es desenvoluparà sota el foc creuat dels extrems, doni un resultat positiu per a tothom”. Miquel Roca defensa que el benestar i la cohesió demanen estabilitat institucional: “La provisionalitat, per definició, no pot donar resposta suficient a les demandes que es plantegen (...) Per tant, responsablement, la vocació d’una provisionalitat és que sigui ben curta”. Pilar Rahola es fixa en l’oposició, particularment en Inés Arrimadas, que li sembla “un líder de la destrucció total (...), èmula del demolition man Rivera”.

“El supremacisme ja té el poder” és el titular de l’editorial d'El Mundo. “El problema és que Torra no sembla que faci broma” ni és dels polítics que parlen en clau electoral i després pacten. “Torra és un fanàtic pur”. El diari es pregunta “Es pot investir un racista a l’Europa del segle XXI? Ja veiem que sí”. I acaba: “Torra arribarà exactament fins on l’Estat el deixi”. Segons Arcadi Espada, malgrat el seu to greu, Torra “no va donar senyals convincents de moure’s en un altre territori que no fos el de la ficció”. A la portada de La Razón s’anuncia que Rajoy pactarà un 155 exprés amb el PSOE i Ciutadans davant d’un altre desafiament. L’editorial s’encapçala amb “Un racista impropi per a un càrrec públic” i considera que s’ha fet un salt enrere en el temps, a l’època de Sabino Arana i del seu “etnicisme ignorant”. Però el text acaba mostrant el total convenciment que “l’Estat prevaldrà davant dels colpistes”. Segons l’Abc, l’arribada a la Generalitat d’un polític “qualificable a Europa com a neofeixista és una declaració oberta que l’independentisme no vol la pau” i lamenta que el 155 que s’ha aplicat no ha servit per evitar una nova majoria independentista. Hermann Tertsch, que també considera que l’Estat ha mostrat massa debilitat, compara els escrits de Torra amb els d’Alfred Rosenberg, inspirador de l’Holocaust. “Amb Torra al poder ningú ja no està segur a Catalunya”. Luis Ventoso considera que amagar-se darrere del jutge Llarena i demanar diàleg “a uns fanàtics que venen a per nosaltres” és un cataplasma que no resol res. En canvi, Salvador Sostres afirma que la investidura de Torra és una victòria de Rajoy perquè deixa sense efecte l’1 d’octubre, surt d’unes eleccions convocades per Rajoy, i Puigdemont no és president. Segons Sostres, Torra suposa la tornada al marc mental del pujolisme.

Digitals. Vicent Partal (Vilaweb) teoritza que la incapacitat de l’independentisme de retornar Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat és una derrota que hauria pogut reportar als espanyolistes grans beneficis. “Era, per tant, tan senzill com convertir Quim Torra en el símbol de la derrota de l’independentisme i de l’acceptació tàcita d’aquesta derrota. Però aquesta gent és tan matussera que l’han convertit en tot el contrari, i sense que ell haja hagut de fer res, gairebé. Res de nou. (...) els gests i les primeres impressions de l’espanyolisme respecte de Quim Torra impedeixen i impediran a partir del primer minut qualsevol mena de conciliació. No comprometen gens l’independentisme, ans al contrari. I projecten a Europa una imatge que s’haurien pogut estalviar de fortalesa de Puigdemont i de continuació del conflicte –àdhuc més violent i agressiu, perquè el to envers Torra és pitjor que no el to envers Puigdemont i tot”. Salvador Cot (El Món) veu una contradicció entre que “l’espanyolisme” digui que Torra “és un supremacista xenòfob perillosíssim, contra el qual s'haurà d'actuar de forma ràpida i contundent, i després, en paral·lel, també afirmin, solemnement, que no pinta res i que només és un simple titella en mans de Puigdemont, sense idees pròpies ni marge d'actuació. És un ogre terrible o no és ningú, en què quedem?”.

Joan Serra Carné (Nació Digital) posa cinc deures al president. El primer és que tingui la necessària autonomia respecte a Puigdemont. “La incidència de Puigdemont en la legislatura serà enorme. En això no hi ha cap dubte. Ho va demostrar dissabte amb una entrevista a La Stampa –per cert, gens casual–: no només va restar protagonisme al candidat, també li va posar data de caducitat. El nou president ha dit que és provisional, però només ell podrà determinar fins a quin punt en aquest temps serà creïble com a màxima autoritat del país. Quin marge de llum buscarà Torra sota l’ombra allargada de Puigdemont?”. E-notícies, veient com Torra va ser dijous passat a Berlín i hi torna avui, titula la nota: “Berlín, capital de Catalunya”.

Pablo Planas a Libertad Digital enceta l’article amb un “Rajoy i la CUP fan president el racista Torras” (sic). I al text sosté que el Govern de Rajoy ha preferit permutar la vigència del 155 amb el PNB a canvi d’estabilitat pressupostària “per a desgràcia de la nació espanyola”. Joan Tapia (El Confidencial) es pregunta si un disc ratllat pot triomfar. Escriu que creure en les pròpies idees és indicatiu de coherència, però no saber treure conclusions, les més elementals, del que ha succeït “solament demostra fanatisme o estultícia, o les dues coses. Per això en determinats moments el discurs de Torra va sonar com un disc ratllat”. El Español titlla Torra de racista i xenòfob i a l’editorial afirma que “solament una persona amb la insensatesa dels fanàtics podia anunciar tan clarament el seu propòsit de vulnerar la legalitat amb una clara continuïtat dels fets delictius (...) Quim Torra tenia aquest perfil, impregnat de racisme i xenofòbia, i per això l’ha triat Puigdemont, com un kamikaze o home bomba enviat des de Berlín a immolar-se obedientment per la causa”. El Plural fa una nota sobre com, en el segon debat d’investidura, Torra ha “compartit protagonisme” amb Puigdemont a TV3. “Una estampa que sembla apuntar a la dualitat de la Presidència”. 

Ràdio. Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) ha dit que hi haurà govern per fer República que voldrà obeir el mandat de l'1-O, però cal foragitar qualsevol idea que proposi odi, exclusió. En aquest sentit, no són anecdòtiques les frases de Torra que l’oposició ha qualificat de supremacistes. Jordi Basté (RAC1) creu que “Catalunya viu en un sistema dual impossible de casar: l’independentisme, a través del discurs de Quim Torra, vol fer la república des de l’autonomisme i els constitucionalistes, a través de la rèplica d’Inés Arrimadas i del Govern espanyol del PP, vol la rendició sense matisos. I així és difícil estrenar pactes, siguin els que siguin. Ni de recosir. Potser no recosirà Quim Torra, amb textos i tuits pels quals ja ha demanat disculpes, però el to d’Inés Arrimadas, dissabte, no ajuda tampoc a recosir per l’altre cantó”. Per la seva banda, un Iñaki Gabilondo (Cadena Ser) pessimista sobre el futur polític acaba esmentant Oscar Wilde: “Vau prometre que els somnis es farien realitat, però us vau oblidar d’afegir que els malsons també són somnis”.