Atzavara, capsigrany, pampallugues, papallona i pessigolles, les paraules triades per la redacció d’EL PAÍS

Aquí a la redacció hem fet un experiment. Es tractava de repetir, en el microcosmos del diari, l’exercici de triar les paraules més maques de la llengua catalana, a veure què sortia i si tenien alguna relació amb les que s’han difós aquests dies. De paraules ens n’han arribat 118, de les quals atzavara, capsigrany, pampallugues, papallona i pessigolles han tingut tres mencions, mentre que amb dues s’han quedat albergínia, atzucac, escamarlà, escatir, esmaperdut, estimar, fel·lació, groc, núvol, poca-solta, ratpenat i torracollons; la resta, fins a completar les 118, només han tingut una menció. Sembla, doncs, que si ho comparem amb la tria de les xarxes, aquí ens decantem més per les pessigolles que les moixaines, som més d’estimar que d’amanyagar i potser més que buscar caliu i tendresa tendim a etzibar alguns insults nostrats.

La gràcia de l’experiment, però, rau també a determinar quins són els mecanismes que fa que triem unes paraules i no unes altres. O, per entendre’ns, mirar d’establir una tipologia de la paraula catalana maca, com si d’alguna manera hi hagués paraules maques i lletges perquè sí. Què tenen en comú aixopluc, bocabadat i terrabastall? I carquinyoli, etzibar i gatzoneta? Què ens agrada de les paraules, com sonen o què signifiquen? I una altra pregunta ens assalta: els companys de la redacció, ¿realment fan servir les paraules que proposen?

D’entrada és evident que, instintivament, quan busquem una paraula maca el primer que fem és triar-ne una sense traducció directa al castellà o bé que tingui un equivalent molt allunyat —sigui per grafia o per fonètica—, com si les que hi comparteixen arrel, i per tant són de traducció fàcil, arrosseguessin un estigma que les conduís inexorablement cap a la lletjor. Les cinc guanyadores en són un cas claríssim, en donar equivalències com agave, tonto de capirote, chiribitas, mariposa i cosquillas, i marcar perfil d’una catalanitat indiscutible. De fet, la majoria de les paraules dels companys de la redacció van en aquesta línia: barroer, enganyifa, engrescar, penya-segat, picarol.

Sembla, també, que la paraula catalana maca ha de contenir per força alguna sonoritat pròpia, com si les efes, les emes i les tes fossin menys catalanes que les esses sonores, les ges fricatives i una bona xeix d’aquelles que et deixondeixen. Entre la llista hi trobem coses com zumzeig, atzur, quitxalla i xerinola, paraules d’aquelles que són tot un repte de pronúncia per a qualsevol katalonski. I si a més hi apareix una ela geminada, llavors ja fem el ple, com passa amb l’esmentat èxit de fel·lació, atribuïble sens dubte només a la ela geminada. La paraula catalana no només ho ha de ser, també ho ha de semblar, com si portés denominació d’origen, i si a més té com a mínim tres síl·labes llavors ja es converteix en una festa per a la boca: esmaperdut, enrojolar, badabadoc, albergínia, capbussar-se.

Hi ha, doncs, una catalanitat canònica pel que fa a les paraules que, curiosament, es trenca davant les propostes dels membres de la redacció que no són nascuts a Catalunya, molt més partidaris de paraules senzilles i tendres: granota, ganivet, somni, groc. I destaca l’abundància del regne animal, com si la bestiola referida amorosís d’alguna manera la paraula que la designa: ratpenat, escamarlà, colibrí, borinot, espiadimonis, esquirol, guineueta, llúdriga...

Vist l’èxit de la iniciativa, potser l’experiment que tocaria fer ara és esbrinar si també hi ha una tipologia de paraules lletges o antipàtiques, si hi ha alguna cosa que ens faci arrufar el nas o tapar les orelles quan les sentim... Vet aquí algunes propostes: emmagatzemament, drogoaddicció, otorrinolaringologia, escrot o torticoli.