Exclusió i conflicte

Un dia després de mostrar el seu —ara confirmem, poc sincer— penediment per les manifestacions racistes i xenòfobes abocades a les xarxes socials, Quim Torra va pujar ahir a la tribuna d'oradors del Parlament amb una missió nítida: deixar clar a les forces polítiques amb representació parlamentària, dins i fora de Catalunya, així com al Govern i, amb ell, a tots els espanyols, que el sobiranisme, lluny de reconèixer cap error entre els múltiples i molt greus comesos fins avui, està disposat a redoblar l'aposta darrere d'una independència assolida il·legalment i unilateralment.

Que aquest objectiu hagi dividit com mai la societat catalana, forçat la fugida de milers d'empreses, desembocat en la suspensió provisional de l'autogovern i portat a la presó als que van liderar un disbarat tan colossal com aquest no sembla esporuguir Torra: al contrari, sembla estimular-lo a continuar i a aprofundir en el camí perillós del conflicte institucional i la confrontació civil.

Tampoc sembla importar al candidat a president que els seus objectius exigeixin, una vegada més, passar per sobre de les institucions de l'autogovern, la voluntat de la societat catalana, els drets dels parlamentaris, els tribunals de justícia, l’Estatut d’Autonomia i la Constitució Espanyola. Amb Torra, el secessionisme es treu una altra vegada la màscara i evidencia que, en el camí cap a la independència, la democràcia i els drets individuals són completament prescindibles. La construcció d'una república independent esdevé així una fe religiosa que legitima de manera autònoma tots els mitjans emprats per aconseguir-la sense necessitat de recórrer a cap marc legal ni democràtic ni de respectar els drets de la ciutadania.

El més greu i preocupant és que el seu discurs, dur, demagògic i sense la més mínima concessió o reconeixement a res o ningú que simbolitzés altres posicions polítiques i sentiments de la societat catalana, només pot ser entès com una provocació directa a l’Estat per aconseguir, des del “com pitjor, millor”, una internacionalització que afavoreixi els interessos secessionistes i ajudi a doblegar els demòcrates.

No passarà res d'això. Ni la Unió Europea avalarà el gir perillós cap al conflicte i l'exclusió que planteja Torra ni l’Estat ni la Constitució seran doblegats per aquesta nova embranzida secessionista. No hi ha cap dubte que l’Estat reaccionarà, oportunament i contundentment, a qualsevol intent de desbordament de l’Estatut d’Autonomia. Per això, a qui ha de preocupar excessivament i en primer lloc el discurs de Torra és a la societat catalana.

Perquè tal com passava amb Puigdemont, l'única conseqüència probable de l'intent d'apropar la independència serà l'allunyament de l'autogovern o el buidatge. I perquè una nova embranzida secessionista trencarà la societat i enfonsarà l'economia.

L'anterior legislatura catalana, conclosa abruptament amb l'article 155, va estar dominada per les improvisacions, tacticismes i dubtes dins del sobiranisme. El procés va avançar en ziga-zaga, sense que se’n pogués endevinar mai el rumb ni el final. Però ara la situació és ben diferent, ja que en el que Puigdemont va improvisar, el candidat anuncia amb tot detall un escenari que només pot portar al conflicte i al caos.

En assegurar que el president legítim és Puigdemont, Torra es fa un favor ben flac i revelador a si mateix: reconeix que manca de cap més legitimitat per governar Catalunya que el cop de dit d'un expresident fugit per haver violat les lleis que regeixen la convivència democràtica a Catalunya. És Torra l'home a qui la majoria de la Cambra pensa dipositar la responsabilitat del seu futur, polític i econòmic?

A la resta d’Europa seria inimaginable que algú amb les credencials xenòfobes i excloents de Torra pogués dirigir una força de policia amb més de 17.000 integrants, recaptar impostos per organitzar els serveis públics, educar els seus fills amb ple respecte de la pluralitat i garantir la qualitat i el rigor de les informacions produïdes i difoses en la corporació de mitjans públics. Però tot això, pel que sembla, sí que és possible plantejar-ho a la Catalunya dels secessionistes d'avui, tan distant dels valors i principis que l'han fet sempre gran.

La investidura de Torra, de tenir lloc, exigirà a les forces constitucionalistes donar una resposta clara i contundent, per descomptat, en el pla legal quan es violi la llei, però sobretot en el pla polític. Els secessionistes han deixat clar que tenen una política: la provocació. Els constitucionalistes n’han de tenir una pròpia que vagi més enllà de la reacció a cada nou pas d'aquesta provocació.