Herois i traïdors

D'entre els llibres que s'acaben de publicar sobre el procés sobiranista destaca, al meu parer, D’herois i traïdors (Editorial Pòrtic), un relat sobre els últims mesos del Govern de Junts pel Sí escrit per un dels seus protagonistes més destacats, l'exconseller Santi Vila. Al llarg de les seves pàgines, Vila desenvolupa una interessant reflexió sobre fins a quin punt els polítics estan obligats a complir les seves promeses electorals: “Han de ser els programes electorals sacralitzats com veritables taules de Moisès (…) o han de ser més aviat compendis de compromisos generals amb una nítida visió i missió, amb uns valors clars, però amb un programa d'acció adaptable i permeable als canvis accelerats propis dels nostres temps postmoderns?”

En efecte, un dels grans dilemes de les nostres democràcies és determinar fins a quin punt els polítics han de respectar el mandat que reben dels ciutadans a les urnes. Es tracta d'una qüestió particularment rellevant si entenem les eleccions com un mecanisme de selecció: els partits polítics competeixen pel vot presentant els seus programes electorals i els votants trien el partit amb les propostes que representen millor els seus interessos. Des d'aquesta perspectiva, els votants es comportarien com quan van al supermercat: busquen, comparen i trien el producte desitjat amb l'expectativa que el contingut s'ajustarà fidelment al que s'especifica en l'etiquetatge de l'embolcall.

A priori, podria semblar raonable esperar que els votants també exigeixin als partits el compliment escrupolós del que diu al seu embolcall (el programa electoral). No obstant això, existeixen motius raonats per pensar que els bons governants no són aquells que compleixen rigorosament les seves promeses electorals passi el que passi. De vegades un polític només pot representar eficaçment els interessos dels ciutadans si és capaç de canviar de plans i renunciar al que va prometre en campanya electoral. És per això que els polítics haurien de ser jutjats no tant per la seva coherència com per la seva capacitat d'adaptar-se al context.

Com argumenta Santi Vila en el seu llibre, no podem sacralitzar els programes electorals, ja que vivim en un món subjecte a canvis cada vegada més accelerats i imprevisibles. Qualsevol variació inesperada de la conjuntura econòmica o política pot provocar que una promesa electoral que inicialment era atractiva i beneficiosa acabi sent inviable o contraproduent. La història n'és plena d'exemples. Potser una de les traïcions més emblemàtiques a un programa electoral és la que va tenir lloc el 12 de maig del 2010. En aquella data, el president José Luis Rodríguez Zapatero va presentar al Congrés dels Diputats un dels ajustos econòmics més durs de la història recent. Les retallades socials que Zapatero va proposar llavors suposaven una renúncia a bona part dels seus compromisos electorals. Llavors, el president Zapatero va argumentar que aquesta traïció era el peatge que calia pagar per preservar els interessos dels ciutadans davant d'un canvi imprevisible en la situació econòmica.

Santi Vila també va estimar necessari trair el programa electoral amb el qual el seu partit es va presentar a les urnes. El 2015, Vila es va sumar al projecte de Junts pel Sí, una candidatura que es presentava amb un full de ruta ben detallat per aconseguir la independència de Catalunya en un termini de 18 mesos. No obstant això, una vegada guanyades les eleccions, Vila va pressionar des del Govern perquè s'abandonés el full de ruta. Davant d'aquest incompliment flagrant del programa electoral cal preguntar-se si en aquest cas també es va produir un canvi inesperat en el context que ho pogués justificar. Era la creació d'estructures d'Estat o la declaració unilateral d'independència viable el 2015 quan es va redactar el programa electoral de Junts pel Sí? I si llavors era viable, en quin moment i per quin motiu ho va deixar de ser?

El llibre D'herois i traïdors de Santi Vila ens ofereix una oportunitat per reflexionar sobre com hem de jutjar els polítics que decideixen incomplir els seus programes electorals. Certament, existeixen motius per pensar que és un error exigir-los que compleixin rigorosament les seves promeses electorals, ja que en ocasions això suposa un acte irresponsable que pot posar en risc el benestar dels ciutadans. Però, al mateix temps, ser excessivament indulgents amb l'incompliment dels seus compromisos pot facilitar l'aparició de polítics oportunistes que durant el període electoral prometin quimeres a dojo que no duran mai a terme. Saber determinar quan un polític actua per responsabilitat i quan ho fa per oportunisme és una tasca tan difícil com necessària. El bon govern depèn, en bona part, que ho fem amb encert.

Lluís Orriols és professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid.