Barcelona trenca les costures dels partits quan falta un any per les eleccions

El filòsof Jordi Graupera vol liderar una joint venture de partits independentistes. Ciutadans truca a la porta de l'exprimer ministre francès Manuel Valls. L'exregidor i exconseller Ferran Mascarell anuncia una conferència. Cap dels tres és encara alcaldable però la seva irrupció a l'escenari polític ja ha trencat les costures dels partits quan falta un any per les municipals a Barcelona. De fet, la primera a fer-ho va ser l'alcaldessa Ada Colau, que en un any va passar de l'activisme al govern de la ciutat amb un partit edificat gairebé des de zero.

Mentre aquests moviments se succeeixen, els partits polítics del ple assisteixen desconcertats al vendaval. Els comuns contenen la respiració, expectants. El PDeCAT —que en aquest mandat es va presentar encara com CiU— està immers en el procés de primàries i cap dels dos precandidats tanca la porta a Graupera. Ciutadans, la líder del qual al Consistori, Carina Mejías, s'havia postulat com a alcaldable, s'ha posat ara al servei de Valls. ERC sí que té candidat, Alfred Bosch. Com el PSC, on només Jaume Collboni es va presentar a les primàries. Al PP encara no saben qui serà el candidat. I a la CUP tot depèn de les seves bases.

Què està passant a Barcelona? Els experts consultats recorden que la irrupció d’outsiders no és nova en política en els últims temps. Citen el president francès Emmanuel Macron (que va guanyar sense un aparell clàssic darrere), o també a Ciutadans fa una dècada, que “van trencar el cartell de partits que controlen els recursos o la presència mediàtica”. Perquè el sistema de partits “està en crisi a tot el món” i “perquè els patrons electorals han canviat”. Parla el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Carlos III de Madrid Lluís Orriols. “S'obre una finestra perquè nous candidats, de plataformes o moviments, busquin la simpatia dels ciutadans al marge de les sigles”, apunta.

A Barcelona, amb un Ajuntament atomitzat com mai (vuit partits), les propostes llançades fins ara busquen confluències que puguin aglutinar el vot amb l'objectiu de ser la llista més votada i governar. Orriols considera que en el cas de Barcelona intentar “una confluència és una estratègia hàbil”. Com a mostra, la que va impulsar Colau el 2014 i la va portar a l'alcaldia el 2015.

I els partits que ja tenen presència a l’Ajuntament i aparentment no els ve de gust confluir? “És cert que hi ha una generació que espera el seu torn, i la situació genera conflicte, però els partits són conscients que ara les sigles s’hi juguen molt i no estem en velocitat de creuer, quan era fàcil exigir ser el capità”, opina Orriols. “Davant la necessitat de sobreviure són més capaces de renunciar a lògiques internes i cedir protagonisme a persones perifèriques” si amb això poden obtenir millors resultats, afegeix i cita el cas del PDeCAT i Carles Puigdemont.

El soci director de la consultora Public Affairs Joan Roselló també creu que “les estructures tradicionals estan afeblides, fet que obre un nou mercat” per a candidats “que ofereixen la representació de la sensibilitat popular i es presenten al marge de les estructures de partit, però necessiten els seus votants”. L'expert del Centre d’Estudis de Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Mir ho resumeix així: persones que veuen l'oportunitat i es dirigeixen “a amplis sectors de votants que han passat per diversos partits als quals els diuen ‘aquí estic jo per portar-vos on vulgueu”.

Roselló està convençut que en aquest context es trencarà “la lògica de ciutat” a favor d’“altres relats i marcs mentals que permetin aglutinar vot entre electors que comprin idees que l’identifiquin”. “Per primera vegada pot deixar de prevaler la lògica municipal i que mani l'eix nacional”, assegura i vaticina que les forces sobiranistes acabaran agrupant-se amb l'objectiu de guanyar la capital en línia “amb el relat de República”. En aquest marc, Graupera i Valls es retroalimenten: “Són forces que es necessiten una a l’altra, viuen de la diferència i les tensions. Els va molt bé perquè poden presentar-se i no saber-ne de ciutat”, conclou Mir.