Jordi Canal: “El nacionalisme és un moviment guanyador”

L’historiador Jordi Canal (Olot, 1964) ha publicat Con permiso de Kafka (Península), un assaig on reflexiona sobre la base històrica que explicaria el procés d’independència. Canal és professor a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París (EHSS). A Con permiso de Kafka, l’autor també ofereix pinzellades d’un moment cabdal en la seva vida: l’agra polèmica que a la dècada dels noranta va mantenir sobre el paper de la historiografia en la construcció del nacionalisme català.

Pregunta. Al llibre exemplifica la fe que generava Jordi Pujol a partir del seu propi pare, un empleat de Banca Catalana a Olot. La fe pujolista té paral·lelismes amb el nacionalisme català present?

Resposta. Sí, i és una de les claus de l’èxit del pujolisme i ara de l’independentisme. Això és el que l’assimila a una religió. Diria que l’independentisme actual és més religió que el pujolisme perquè ha integrat altres ingredients, com ara el martiri. En el pujolisme hi havia la idea de sacrifici, però no de martiri. El nacionalisme necessita una mobilització constant, necessita enemics i la via victimista. El nacionalisme és un moviment guanyador. Els nacionalistes, aquí i al País Basc, ho han fet molt bé des de la Transició; pressionen, demanen sempre més del que es pot aconseguir, amb un doble objectiu: si t’ho donen, ets el guanyador, però si no t’ho donen també ets guanyador, perquè ho reconverteixes en capital victimista.

P. Vostè coincideix amb Jordi Amat quan assegura que en el procés ha estat més determinant el pujolisme que no pas la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’autonomia.

R. El pujolisme posa les bases perquè això sigui possible, és un èxit de nacionalització, més del que Pujol segurament creia que fos possible. La primera data clau recent és el 2003, l’aposta pel nou Estatut. Va ser una jugada d’ERC, apostar per això, i és una jugada dels socialistes i de Pasqual Maragall per fer-se respectar d’haver estat acusats de mal catalans, i per això són tan nacionalistes com Pujol, o més. L’Estatut en el fons és un problema dels polítics, no dels ciutadans.

P. A Con permiso de Kafka destaca precisament que l’Estatut és una demanda dels polítics, no dels ciutadans. Com ho argumenta? Per la baixa participació en el referèndum de l’Estatut del 2006?

R. A les enquestes dels dos o tres anys anteriors no hi ha cap element que digui que l’Estatut sigui un problema, ni la relació Catalunya-Espanya. El PSC vol tant el poder que necessita cedir davant ERC. Si a això hi afegeixes el desconcert del PP el 2004, i un PSOE que arriba al Govern improvisant, la suma és explosiva. La clau és com es trasllada aquest conflicte intrapolític a la societat, i és tornant a apel·lar a les coses més bàsiques, com ara l’“Espanya ens roba”. I de l’altre cantó, les signatures que recull el PP contra l’Estatut, el boicot al cava... Tothom hi posa de la seva part. I aleshores arriba la crisi, econòmica, social i política, de grandíssimes dimensions. L’espurna perquè això s’encengui és la sentència de l’Estatut. Però és que la sentència és una minúcia, toca petites coses però provoca un soroll immens.

P. Una part important del llibre és l’anàlisi del paper dels historiadors a l’hora de construir la identitat nacional. Vostè recorda aquella idea d’Ernest Lluch, “el pujolisme-leninisme”, sobre els intel·lectuals que passen del marxisme al nacionalisme. Per què considera Josep Fontana el principal protagonista d’aquest apartat?

R. Perquè Fontana és l’historiador català i espanyol més influent de la segona meitat del segle XX. Fontana és molt influent en la manera com es fa història a Catalunya. Quan no era independentista, Fontana plantejava la història al servei de la construcció d’un món socialment més just. Ara no estan al servei d’una revolució social sinó al servei d’una revolució nacional. És l’immens error que, en bona mesura, explica per què la historiografia catalana compta tan poc al món: gran part dels historiadors catalans pensen que la història serveix per construir alguna cosa, una nació, un nou Estat. Això és un despropòsit. La història no ha d’estar al servei de res perquè així l’estem prostituint.

P. Per què considera que el libel anònim que es va publicar el 1993 contra historiadors com vostè, Enric Ucelay-Da Cal, Borja de Riquer o Josep Maria Fradera, acusant-los de traïdors al país, va ser tan influent?

R. Va ser impactant perquè va arribar després d’anys de polèmiques molt dures. Va ser el gran trencament de la historiografia catalana. No va ser mai condemnat explícitament. Alguns historiadors pensaven que no estava malament, això de marcar a qui estava introduint elements nocius per a la història nacional.

“Historiadors catalans pensen que la història serveix per construir una nació, un nou Estat. Això és un despropòsit”

P. Vostè subratlla que un dèficit especialment destacable de la historiografia catalana actual és l’estudi de la guerra contra l’ocupació napoleònica.

R. És el sorgiment de la nació espanyola com a construcció, i a Catalunya es lluitava per a això. Qualsevol text que llegeixes de l’època és evident: no hi havia nació catalana ni nacionalisme català. És evident que els catalans del 1808 al 1814, si defensen alguna cosa com a pàtria o nació, és la nació espanyola. Això no encaixa amb el discurs nacionalista que diu que des del 1714 i fins a la Renaixença hi ha un manteniment del sentiment.

P. Es pot comparar el suport majoritari de l’Església catalana al procés amb les arrels catòliques del nacionalisme català del segle XIX?

R. Malgrat que ha perdut influència, l’Església aquí continua sent nacionalista. I el nacionalisme copia coses del catolicisme: els valors familiars, comunitaris. I les regions on l’independentisme és més hegemònic és allà on tradicionalment l’Església era més influent.

P. Veu aspectes comuns entre el lerrouxisme i Ciutadans?

R. És el mateix que comparar el carlisme amb el nacionalisme, són moments molt diferents. El lerrouxisme tenia dues potes: la pota republicana populista i la pota antinacionalista; és una reacció al sorgiment nacionalista de la Lliga Regionalista. Ciutadans no té la part obrerista radical i surt d’una reacció a la manca de canvi quan el PSC arriba al Govern. Maragall aguanta tot l’edifici del pujolisme i va més enllà.

P. Vostè apunta a la consolidació d’una nova elit funcionarial i econòmica dependent de la Generalitat. Aquesta nova classe no és una reproducció del que passa en altres llocs, com ara França o Espanya?

R. Aquí el que ens ho fa veure diferent és que és més recent. La Generalitat, els consells comarcals, les diputacions... S’ha construït un nou cos funcionarial de milers de llocs de treball. Una nova classe mitjana que depèn del poder polític, i això explica moltes coses. Una pota del pujolisme és el funcionariat convertit en xarxa d’influència. I tots els que han vingut després han fet el mateix.

P. Vostè destaca que davant l’independentisme hi ha hagut un silenci per part dels defensors de la unitat d’Espanya, i destaca que això és per por. Pot ser que, més que la por, pesi també el fet que costa defensar Espanya?

R. Hi ha una part darrere de l’espiral de silenci que és la por, explícita o implícita, a no ser assenyalat. També té a veure amb el Govern Rajoy i amb l’oposició i els intel·lectuals, que no han sabut vendre Espanya en un moment en què Espanya està en crisi. És molt fàcil dir que l’Estat de les autonomies no funciona. Però l’Estat de les autonomies és perfectament defensable, sense ell no hauríem arribat al nivell de prosperitat de principis del segle XXI. Una altra cosa és que no dona per a més i s’ha de reinventar. Potser és difícil defensar Espanya perquè estan passant moltes coses. Però no s’ha sabut defensar el millor moment d’Espanya i de Catalunya possiblement de tota la seva història.

P. Creu que a Ciutadans els caracteritza una retòrica excessivament agressiva?

R. Perquè Ciutadans s’ha de defensar un dia i l’altre de les acusacions de feixistes. La reinvenció de les paraules és una cosa surrealista. O de la gent que els situa a l’extrema dreta. Això els converteix en molt més agressius. Possiblement per això Ciutadans té poca entrada al País Basc, perquè és una societat que vol sortir d’aquestes formes agressives.

P. Què espera que passi en els propers anys?

R. Això no té solució a curt termini, hem anat a una societat fracturada, durant anys sotmesa a pressió i a ruptura de ponts. Viurem en una situació molt tensa durant un temps. Serà menys tensa si hi ha millores econòmiques, si hi ha govern estable a Espanya, però hi ha hagut unes experiències que fan impossible el retorn. Quan algú parla de democràcia, llibertat, presos polítics, dret a decidir pervertint tant el llenguatge... No ens entenem perquè parlem llengües diferents i perquè en els arguments nacionalistes el component emocional és tan fort que és molt difícil de rebaixar en una discussió.