A la casa grega del Paddy

Vaig acceptar una mica tard la invitació de l’escriptor Patrick Leigh Fermor de visitar la seva casa grega: vaig anar-hi la setmana passada i el Paddy ja fa gairebé set anys que és mort. Per descomptat, no hi vaig trobar un plat a taula. També és veritat que la seva famosa vil·la al poble de Kardamili, a Mani, al sud del Peloponès, destinació durant dècades de part del més granat de la cultura mundial (per aquí van passar Lawrence Durrell, Chatwin), no queda precisament de pas, per no dir directament que queda a la quinta forca. De fet, vaig haver d’enganyar els meus acompanyants, amb qui feia un tour festiu cultural per la península, perquè m’acompanyessin a la remota localitat i, a més, ho fessin a canvi de no visitar Esparta. “No farem un munt de quilòmetres i pujarem les putes muntanyes Taígetos només perquè tu et donis el luxe d’enviar un grapat de postals que posin ‘Això és Esparta!”. Cal veure com em coneixen els amics, però també volia veure si, com deia el Paddy que deia Pausànias, encara s’hi conservava la closca de l’ou de cigne que va pondre Leda i de la qual va sorgir Helena de Troia. Haurà de ser en una altra ocasió. Esparta no es mourà.

Després de recórrer Micenes –almenys em vaig poder fer un selfi a la Porta dels Lleons– i dinar a la cafeteria La Belle Helene de Menelas (sic), vam tirar amb el cotxe cap avall, via Trípoli, en direcció a Kalamata. Des d’allà fins a Kardamili (la vella Cardamila, una de les set ciutats messèniques que, segons Homer, Agamèmnon va oferir a Aquil·les per apagar la seva ira –lògicament ell preferia que li retornessin Briseida–) hi porta una carretera infame, i molt traïdora, 35 quilòmetres de corbes que t’arrosseguen per pobles deixats de la mà de Déu i on, a més, com recorda Leigh Fermor en el seu llibre sobre la regió, Mani (penya-segat), encara tenen molt mal record dels pirates catalans.

Vam arribar a Kardamili quan ja era fosc i amb brega pel mig (jo havia suggerit desviar-nos a Exochori per veure l’ermita d’Hàgios Nikólaos, per on es van escampar les cendres de Chatwin: no va colar) i ens vam escampar pel poble, que té un aire de Deià i el caracteritza un llarg carrer amb boniques cases de pedra d’estil venecià, cadascú remugant les seves queixes pel transcurs del viatge. Els altres van recalar finalment en una taverna (vaig evitar dir-los que el Paddy afirmava que a Kardamili servien la pitjor retsina de tot Grècia) i jo vaig aprofitar per anar a la llibreria local, on em vaig trobar amb un desplegament d’edicions de llibres de Leigh Fermor en diverses llengües i un llibreter, el Giorgos, que va recelar de l’entusiasme de l’inesperat visitant que presumia de la seva amistat amb l’escriptor, però anava vestit amb una samarreta amb un hoplita espartà estampat i la llegenda “Fuck yourself, Xerxes”.

El Paddy ja deia que els habitants de Mani senten una inveterada méfiance cap als forasters, els resulten sospitosos d’entrada per haver arribat fins allà a baix i, a més, ves a saber si no ets un turc ressagat. En una paret de l’establiment hi penjava un panell de cartró amb fotos del Paddy (una vestit d’oficial, de l’època en què va segrestar el general alemany Kreipe a Creta) i dedicatòries a mà, en grec. El llibreter em va dir que el Mihaly, com l’anomenaven a Grècia, visitava habitualment l’establiment i era amic seu. Vaig acabar comprant un exemplar de Mani per congraciar-me amb un dels meus companys d’expedició i li vaig demanar que me’l dediqués.

Vaig recuperar els meus acompanyants al cafè Androuvitsa, on, sota una parra, ja anaven força contents. Va resultar que la jove encarregada, Anna Zervea, sabia un munt de coses del Paddy i l’havia conegut bé. “Tothom li tenia estima... La primera vegada, ell i la Joan, la seva dona, van arribar caminant i es van allotjar aquí mateix, el meu avi llogava habitacions al pis de dalt”. L’Anna em va explicar una història fenomenal: la trobada a Kardamili entre Patrick Leigh Fermor i el comte Almásy d’El pacient anglès! No el de debò, és cert, sinó el del cinema. Resulta que el protagonista de la pel·lícula, Ralph Fiennes, que encarnava l’explorador i comte hongarès, va viatjar al poble per veure el Paddy, perquè el seu pare n’era un gran admirador. “Imagina’t la impressió que ens va causar veure Fiennes pel carrer, que era tot glamur. Va anar a casa del Paddy i després va continuar el seu viatge, estava fent la ruta d’Ulisses”. Això em va portar a preguntar-li per la famosa platja de les sirenes. El Paddy en duia una, de cua doble, tatuada al braç. “Són nereides, nimfes, s’explica que sortien del mar per veure Neoptòlem, el fill d’Aquil·les. Hi havia un temple dedicat a elles on ara hi ha l’església”. També es diu que unes tombes que hi ha als afores són les de Càstor i Pòl·lux, els germans d’Helena... Molts habitants de Kardamili es tenen per descendents dels bizantins fugits després de la caiguda de Constantinopla i l’imperi dels Paleòlegs. Segur que al Paddy li encantava la connexió.

L’Anna em va explicar una història fenomenal: la trobada al poble  entre el Paddy  i el comte Almásy d’El pacient anglès! Resulta que el protagonista de la pel·lícula, Ralph Fiennes, va viatjar al poble per veure l'escriptor

El matí següent, seguint les indicacions de l’Anna, vaig anar a veure la casa de Leigh Fermor, punt central de la meva peregrinació a Kardamili. La vil·la és, de fet, als afores, en un lloc anomenat Kalamitsi i, envoltada d’oliveres i xiprers ben alts, resulta gairebé invisible. La propietat limita amb el mar i té una escala de pedra que porta a una petita cala, que és pràcticament privada. Vaig aparcar el cotxe i vaig córrer joiós a l’entrada del jardí, però em van impedir el pas. Resulta que la casa, que era visitable després de la mort del Paddy –previ permís del museu Benaki d’Atenes, al qual la va llegar l’escriptor–, ja no ho és, ja que s’hi estan fent grans obres de rehabilitació. De res va servir que adduís que el mateix Paddy m’hi havia convidat i que fins i tot m’oferís a recitar-hi, en llatí, l’oda a Taliarc (la d’Horaci que van compartir ell i Kreipe durant el segrest). Res de res. Em vaig sentir alhora derrotat, humiliat i entristit. Havia anat tan lluny només per arribar tard i malament. Vaig acceptar el meu destí i vaig marxar capcot cap a la platja. I pensar que podria haver anat a Esparta! Però llavors vaig sentir que em cridaven. L’enginyer Dimitrios Pastras havia telefonat al Benaki i m’autoritzaven la visita. No sé què els devia dir, potser que era menys perillós si em tenien vigilat. El cas és que vaig entrar a l’habitatge grec del Paddy molts anys després (2001) que, mentre menjàvem truita a Chelsea, ell em convidés a visitar-lo.

Vaig recórrer les diferents dependències que em coneixia de memòria. El saló, l’estudi, de l’escriptor, el porxo, els arcs. Tot estava buit. La sensació de desolació era absoluta. La reforma era profunda. Només en quedava una closca buida. En una paret, protegida sota un panell de porexpan hi havia la famosa màscara de ceràmica obra del seu amic Ghika. En una galeria entraven i sortien les orenetes. Ni un llibre. Al pati, vaig caminar sobre els mosaics de pedres cap a l’exedra des d’on el Paddy i els seus amics contemplaven alegrement com es feia fosc sobre el golf de Messènia. El dia era gris i el mar no refulgia. Vaig recordar la il·lusió amb la qual els Leigh Fermor van aixecar casa seva amb l’amfiteatre de les muntanyes a l’esquena. Arribava tard, arribava tan tard. Em va envair una sensació d’infinita tristesa: d’aquelles vides brillants aquí ja no hi quedava res. Tot passa i mor. Tot té un final.

Me’n vaig anar amb una sensació amarga. No em va animar trobar a la platja uns vells calçotets abandonats. Em vaig asseure desil·lusionat i abatut. Al costat de la casa cremaven rostolls i el vent portava una fina pluja de cendres que semblaven les restes d’un món esvaït. Llavors, un moviment em va cridar l’atenció a la costa al fons de la badia. Vaig mirar amb la meva petita ullera de llarga vista. Era un grup de set garses blanques. Eren al davant d’una cova als cingles que hi havia a la vora del mar. Vaig pensar que potser eren les nereides de la llegenda. I llavors vaig recordar els ocells que dibuixava el Paddy en les dedicatòries dels seus llibres, les aus que volen entre les seves lletres. Vaig entendre que les garses eren un últim regal. I em vaig dir que en l’amistat, com en l’amor i la bellesa, no s’hi arriba mai massa tard.