Un moderat d’altres temps

Qui era més savi, políticament, Gaziel o Pla? Així com va tot, és una pregunta estèril perquè qualsevol indici de sensatesa és com la mina d’or que ningú troba encara que existeixi. És qüestió de moderacions. Un exemple: l’intel·lectual mallorquí de més qualitat, Miquel dels Sants Oliver, de qui Pla parla amb molt respecte i que va descobrir el jove Gaziel fent-lo corresponsal a París en temps de la Gran Guerra. Quan va veure que Maura i el catalanisme polític no s’entenien, Oliver va acabar decebut de tot, amb l’amargura de la Setmana Tràgica. En conseqüència, se’n parla molt poc, a Catalunya, perquè creia en la concòrdia hispànica, i a Mallorca, perquè una esquerra nacionalista inventada als últims anys del franquisme pretengué substituir-lo per Gabriel Alomar. De falsificadors de la història n’hi ha per tot arreu.

Mai t’acabes Oliver, ja sigui el narrador costumista, el poeta nostàlgic, l’analista polític, l’historiador tan entretingut de Mallorca durante la Primera Revolución o de la Catalunya envaïda per Napoleó. Als llibres i articles del cher maître Oliver hi pots tornar sempre. Era, de ple, el regeneracionisme. Els precedents eren els escriptors de política econòmica que veren la decadència d’Espanya després de Felip II, i també, ja al segle XVIII, les Sociedades de Amigos del País del XVIII i els publicistes del regnat de Carles III.

Oliver sostenia la tesi del mal menor. L’any 1914 escriu: “Lo único que no puede hacerse impunemente es entregarse inermes a lo que salga: al azar, a la casualidad, a la sorpresa”. Entenia el catalanisme no com un fet extrem sinó com un pont hispànic, regeneracionista. Suggeria que la Lliga de Cambó aconseguís passar del particularisme a una idea de l’Espanya gran. Era partidari que el catalanisme es decidís a “influir en la vida general de España, incorporar nuestro espíritu al espíritu nacional, atraerlo, modificarlo y vigorizarlo en conjunto”. D’altra banda, criticava la “obstinación uniformista” i demanava “reformas locales”.

A diferència d’ara, hi havia un vincle entre el catalanisme il·lustrat i el regeneracionisme. Cambó i Maura s’entenien personalment i podien arribar a un bon enteniment polític. No va ser possible. Oliver se’n queixà molt. Per exemple: Maura acompanya el rei Alfons XIII a la famosa visita a Catalunya. La Lliga esperava una rebuda freda al monarca, però al final varen ser unes jornades que Joan Maragall comentava amb entusiasme. Era l’any 1904. Aquell rei no era una abstracció: era una cosa viva. Amb una gran intuïció política, Cambó reprèn una aproximació a la monarquia. I l’any 1931 va intentar salvar-la. Maura volia que Cambó fos el seu hereu polític. A l’exili, Cambó va reconèixer el seu error.