I les mules eren sabatilles

Fa estona que s’han apagat els llums i ara s’acaben els tràilers. La sala és a les fosques, els últims espectadors s’acomoden a la butaca mentre la pantalla s’il·lumina de blanc i un simpàtic flexo animat saltirona d’esquerra a dreta superant unes lletres grosses, en majúscules, que componen una sola paraula: PIXAR. Crida l’atenció, però, que la platea no s’exclami, no hi ha rialles ni xanxes, tothom centra la vista en la pantalla o bé silencia el mòbil. Evidentment, ningú no entén altra cosa que el nom de la productora de la pel·lícula malgrat l’homografia, només en català, amb el verb que designa l’evacuació de l’orina per l’aparell excretor en registre col·loquial, que ja és casualitat. Faríem el mateix si, sense avís previ, a la pantalla hi aparegués la paraula CAGAR?

És clar que els fundadors de l’empresa ignoraven que en una llengua rara el nom triat tenia altres reminiscències, i si ho sabien tampoc els importava. Per algun motiu, el cervell humà, en llegir una paraula qualsevol, té informació suficient a priori per saber com ha de descodificar aquella paraula, i en el cas que aquest cervell (és a dir, el parlant) tingui accés a més d’un codi lingüístic, triar de manera immediata de quin codi o llengua es tracta. Ara bé, com funciona aquest mecanisme? És previ al mateix procés de la lectura? D’acord amb quins processos estem condicionats a llegir un missatge en una llengua o una altra? Per què sembla que ni tan sols hi hagi lloc a la polisèmia entre PIXAR i pixar i la comprensió del missatge és nítida, sense ambigüitats?

En la majoria de casos, sempre disposem d’una experiència primigènia que fixa un determinat missatge en un idioma, i després això és difícil de canviar. Em va passar el primer cop que vaig veure una botiga de Zara Home. Ingenu, vaig pensar de seguida que hi trobaria samarretes i calçotets susceptibles d’escaure’m, però no, tot eren tovalloles i edredons. En aquest cas, així com als fundadors de PIXAR tant els feia què volia dir aquí pixar, és clar que als gestors de Zara a Catalunya poc els importava el sentit català d’home, imagino que era millor preservar la unitat de marca de les botigues arreu de món que no pas empescar-se una denominació alternativa, digue-li Zara Llar. “Si hi busquen calçotets, ja s’hi acostumaran”, deurien dir sense gaires miraments. I és clar, ens hi hem acostumat.

N’hi ha més casos. A ningú se li ha acudit mai pronunciar la marca Bony (aquell pastisset amb nata i melmelada per dins i xocolata per fora) com si fos bony, i sempre ens hem conformat amb “Boni”, i així mateix diem Pantera Rosa a la castellana del pastisset rival, tot i l’homografia amb el català. La publicitat hi deu fer molt, n’hi ha prou que la marca es difongui a si mateixa en castellà perquè ens hi habituem, com passa amb Gallina Blanca i també amb dues marques de roba que, curiosament, són d’aquí: Mango i Desigual. Ningú ha pensat mai de pronunciar els dos noms a la catalana (neutralitzant la u a la primera i sonoritzant la essa a la segona) perquè, com amb PIXAR, disposem d’una informació prèvia que ens fa descodificar el missatge de manera immediata en una llengua i no en una altra.

El problema, però, és quan no disposem d’aquesta informació prèvia. Llavors no saps què fer del missatge i regna el desconcert. Ens hi hem trobat aquesta setmana amb un anunci d’El Corte Inglés que ha estès la confusió en difondre un eslògan del tot inèdit en el món de la moda: “Mules ja”, al costat d’una model. A banda de l’ús espuri de l’adverbi ja (no, no es pot fer servir així), les xarxes han demanat què coi són les mules, més enllà de les bèsties de càrrega (la foto de la model no hi acompanyava), i hem descobert que es tracta de la forma anglesa d’una mena de sabatilles que en català podrien ser xinel·les. Massa complicat per a un anunci, i sempre és més senzill tirar pel dret. Que el receptor ja s’hi farà.