Les novetats de còmic del Sant Jordi 2018

Nieve en los bolsillos és molt més que la primera obra autobiogràfica i com a autor complet del veterà Kim (Barcelona, 1941). En ella rescata els records de quan tenia 20 anys, quan era un jove estudiant anomenat Joaquim Aubert i, armat amb uns blocs de dibuix i uns llapis, tot dins una discreta bossa de viatge amb alguna cosa de roba, i portant els texans comprats de contraban al port (l’únic lloc on es trobaven), va sortir de Barcelona camí d’Alemanya el 1963. Allà, durant gairebé un any, fins que li va arribar la carta per fer el servei militar obligatori, va compartir experiències, vivències i anècdotes amb altres emigrants espanyols que buscaven feina en aquella terra promesa per poder enviar diners a les famílies, i on alguns, com ell mateix, també van trobar els aires de llibertat impossibles de viure llavors a la grisa Espanya franquista.

Nieve en los bolsillos. Alemania 1963

Kim
Norma
200 pàgines
25 euros

Aquesta novel·la gràfica acaba convertint-se, així, en un fresc i en un relat coral del país gris i en plena dictadura dels anys seixanta del qual havien marxat aquells homes i dones que arribaven a Europa fugint de la misèria. Perquè el mateix Kim, que n’és el narrador, s’autoretrata per anar guiant el lector per les tristes històries personals dels seus companys, moltes de les quals els han acabat portant a Alemanya.

Entre elles, hi apareix un jove desertor de la miliobligatòria després que l’enviessin a la silenciada guerra d’Ifni; el seu amic Emilio, que va fugir de casa perquè el seu pare, militar, l’havia inscrit a l’acadèmia castrense; l’advocat valencià al qual el seu influent sogre feixista volia matar en descobrir que tenia una amant i que va escapar a Alemanya amb una mà al davant i l’altra al darrere; l’artista perseguit per la seva condició d’homosexual, que al final va trobar el seu lloc als escenaris dels locals del Paral·lel barceloní, o les dones, que també n’hi va haver que van emigrar, que havien patit abusos en silenci.

Kim, un veritable històric de la seminal El Jueves i creador del simbòlic Martínez el Facha, ha transitat en els darrers treballs per la memòria històrica de la Guerra Civil i la postguerra en la fructífera col·laboració amb el guionista Antonio Altarriba, amb qui ha signat com a dibuixant el brillant díptic L’art de volar (Premio Nacional de Cómic 2010) i El ala rota. A Nieve en los bolsillos ha sabut recuperar, en solitari, una altra memòria no menys necessària i de la qual, d’una manera molt sorprenent, pràcticament no se n’ha parlat més ni se n’ha escrit gairebé res: la d’aquells emigrants que tan bé va retratar, amb l’inoblidable Alfredo Landa, Vente a Alemania, Pepe (1971).

I a més a més...

Lo que más me gusta son los monstruos

Insòlita resulta aquesta obra immensa, tant en el seu contingut com en la narració gràfica i en la intrahistòria que li dona origen. El 2001, l’autora va quedar paralitzada de cintura en avall i va perdre la mobilitat de la mà amb què dibuixava al contraure el virus del Nil. El llibre, que emula un bloc d’anelles i pàgines amb quadrícula, és fruit de la rehabilitació que va realitzar dibuixant amb bolígrafs de colors. Però res més lluny de l’autoajuda o la teràpia és el resultat: un relat farcit d’homenatges al cine de terror de sèrie B on la narradora és una joveneta que, al Chicago dels anys seixanta, es creu una nena llop. La noieta té vel·leïtats detectivesques quan la seva bella veïna, supervivent de l’Holocaust, és assassinada a casa seva en estranyes circumstàncies.

La tierra de los hijos

Gipi
Salamandra Graphic
288 pàgines
25 euros

Aparcant el color, l’italià Gipi (Pisa, 1963) torna després d’Unastoria per transitar l’endemà de l’Apocalipsi. En un món nu, desolat i violent que recorda Mad Max, un pare ha volgut aïllar els seus dos fills de la barbàrie en una cabana a prop d’un llac. El dibuixant mostra una situació límit de lluita per la supervivència empenyent el lector a reflexionar sobre la fragilitat de l’ésser humà, el poder fonamentat en la por i la preservació de la ignorància. Però, sobretot, l’obra (gran premi dels crítics francesos 2018) obliga a pensar en el poder de la paraula escrita a través d’un quadern que el pare escriu. Els germans anhelen conèixer què hi diu, però no poden: no saben llegir. I aquí sorgeix el lícit desig de saber i la comprensible voluntat del pare d’evitar-los el sofriment.