Urbanisme tòxic

L'urbanisme, com tot procés reglat, necessita molts actors, i les "requalificacions", encara més. Al final de l'estiu del 2007 el llavors president del FC Barcelona, Joan Laporta, presentava a la premsa el projecte de l'arquitecte Norman Foster, que amb un pressupost de 250 milions proposava col·locar l'estadi del Barça al nivell de prestigi dels grans recintes esportius internacionals. Nou anys, tres alcaldes i tres presidents després, el març del 2016, Josep Maria Bartomeu, presentava el projecte del grup empresarial Nikken Sekkei, cosa que ni el mateix Josep Lluís Nuñez, perseverant constructor de la ciutat, s'hauria pogut imaginar aquell estiu del 1999, quan va il·luminar l'enorme potencial econòmic que obria el projecte del Barça 2000. Enrere han quedat els finalistes d'aquell últim acte. Un concurs que, segons recollia la premsa escrita, ja oferia al seu web el resultat quan els equips encara explicaven les seves propostes al jurat.

Si el projecte de l'autor del nou i premiat estadi de Wembley, sir Norman Foster, preveia un aforament per al nou Camp Nou de 106.000 espectadors, el grup Nikken el reduïa en 1.000 i elevava el pressupost a 420 milions. També condicionava la seva realització a la modificació de la normativa urbanística que li permetés ampliar el camp i la seva zona comercial sobre l'espai que avui ocupa part de l'avinguda Joan XXIII.

En aquesta aparent contradicció per construir un projecte sobre un sòl que és en part de titularitat pública, apareix com un "escull" la necessària modificació del pla general metropolità que proposen "resoldre" amb la incorporació de nous terrenys de titularitat també publica, com els carrers Menéndez y Pelayo, i Arístides Maillol, que, una vegada s'ha modificat el seu traçat i disminuït la seva secció, permeten així albergar el nou Espai Barça i introduir també part d'aquella matèria que va il·luminar el contestat projecte del Barça 2000: 28.000 nous m² destinats a oficines i 9.000 m² dedicats a ús hoteler sobre un sòl d'equipaments esportius.

La disminució del sòl destinat a la mobilitat i a la seguretat en l'entorn veïnal, esportiu, universitari i sanitari, escors el projecte de l'Espai Barça cap a models que ja donàvem per superats fa dècades. Els usos que proposa posen en serioses dificultats la credibilitat de "l'interès públic" que sustenti legalment una requalificació. Un pla en què la millora dels actius privats es condiciona a la mobilització o la disminució d'actius públics es converteix a la llarga en un pla èticament tòxic.

Si hem arribat a la convicció que no hi ha ètica sense estètica –la banalització de l'espai públic és avui un exemple d'aquestes absències–, no és menys greu quan es produeix en sentit invers: una estètica sense ètica, pretén convertir-nos als ciutadans en espectadors necessaris del negoci immobiliari. En el punt que la toxicitat s'expandeix a la transversalitat ideològica, la realitat alternativa ens acaba atrapant a tots.

L'infaust record de l'Hotel del Palau és un exemple recent de com, des de situacions particulars de privilegi, es pot arribar a pervertir "l'interès públic", teixint una xarxa de mentides capaç d'involucrar tanta quantitat de persones bones com a les que es va intentar estendre la responsabilitat del delicte.

No hi ha res que impedeixi ara, sense forçar cap requalificació immobiliària, construir un camp millor, reordenar-ne l'oferta esportiva i comercial, fer-lo més verd i sostenible, o mantenir-lo com ara: una enorme llosa de ciment. Fer-lo més permeable i transparent o mantenir-lo com una gran barrera. Des d'un projecte d'avantguarda o bé encarregar les millores a una empresa de serveis. El Barça és lliure de fer-ho quan i com vulgui. I, no obstant això, els objectius són uns altres.

Alguna cosa no estem fent bé en l'urbanisme barceloní quan necessitem construir hotels damunt de les nostres zones d'equipaments, estrènyer els nostres carrers, omplir els nostres passejos públics d'elements i barreres que dificulten la mobilitat de les persones.

Ni el FC Barcelona es mereix un entorn com el que ell mateix ha anat construint al voltant del seu estadi, ni la ciutat de Barcelona ha de ser ostatge de solucions que escoren la renovació urbana d'aquest sector de les Corts a les aspiracions immobiliàries d'una entitat privada. El nou Espai Barça no es pot ni s'ha de convertir en una pedra contra una teulada de vidre.

Daniel Navas és arquitecte i professor d'Urbanisme i Ordenació del Territori.