Defensar la llibertat d’expressió

Dijous passat a la Model vam parlar de llibertat d’expressió. Les llibertats no estan mai garantides. A Europa les havíem donat per adquirides i les sensibilitats s’havien adormit durant els anys previs a la crisi del 2008, en què va arrelar una perillosa cultura de la indiferència. La crisi de governança de les democràcies liberals està fent emergir les pitjors cares de la pax europea. Drets fonamentals com la llibertat d’expressió estan amenaçats en un moment en què les acceleracions del procés de globalització han provocat un replegament sobre els espais nacionals. Últim episodi: la victòria de l’autoritarisme ultranacionalista d’Orbán a Hongria. Les institucions europees han estat tolerant la violació permanent dels principis de la Unió per part de les autoritats hongareses i la dreta europea (el grup popular del Parlament en què s’enquadra el PP) ha acollit el triomf del seu col·lega amb entusiasme.

El desconcert de les classes mitjanes, sumides en el pànic després del daltabaix que han patit amb la gran recessió, està sent territori fèrtil per fer un gir autoritari. I uns governs en manifesta pèrdua de poder (i de confiança) per la seva incapacitat de posar límits a uns mercats globalitzats han trobat en l’emigració (convertida en boc expiatori) i en el terrorisme arguments per exhibir múscul, especulant amb la por, una arma política extraordinària per la seva capacitat d’escampar-se i de paralitzar la ciutadania. I així hem assistit a increïbles enduriments de les legislacions penals, una tasca en la qual Espanya ocupa un lloc destacat, especialment des que governa el PP i amb la seva icònica llei mordassa. Una llei amb aplicació de perímetre variable en funció de quin és l’enemic oficial del moment.

La llibertat d’expressió és un dret fonamental que han de protegir les lleis, però és una ciutadania activa, capaç d’acceptar el conflicte com una cosa natural i la paraula com a manera d’afrontar-lo, la que més pot fer per defensar-la. En aquest context, un incident parlamentari menor pren rellevància. Després d’una interpel·lació del diputat Carles Campuzano, el ministre Rafael Catalá li va etzibar: “Vostè té molta sort perquè pot venir a aquesta Cambra amb aquest ofensiu llaç groc que vol dir que a Espanya hi ha presos polítics”. Que a Espanya hi ha presos polítics és una opinió tan susceptible de ser defensada i criticada com la contrària. El dret fonamental a la llibertat d’expressió que legitima qualsevol ciutadà a portar un llaç groc és presentat pel ministre de Justícia com una generosa concessió: un gest de tolerància amb els equivocats. I ho acompanya amb el signe de l’amenaça: vostè té molta sort. La sort sempre es pot torçar. Catalá hauria de saber que la llibertat d’expressió és un dret, no una concessió.

En aquests temps en què els cossos de seguretat de l’Estat van a la caça de delictes d’odi a les xarxes i algunes institucions i creences pretenen situar-se per sobre del bé i del mal, protegides penalment de la crítica, un sent certa nostàlgia de la tradició americana. La primera esmena de la Constitució dels Estats Units estableix sense embuts que el Congrés no podrà fer cap llei que limiti la llibertat d’expressió, la de premsa, i el dret a l’assemblea pacífica de les persones.

Tot té els seus límits, i la llibertat d’expressió, també: la llibertat de l’altre. I és veritat que un sistema com l’americà pot deixar desprotegits aquells sectors més vulnerables que tenen poc accés als espais de comunicació i creació d’opinió. Però és per l’acció política, per la vitalitat democràtica d’una societat, que cal defensar aquestes persones i no amb les prohibicions, que, a més, en general, busquen la protecció dels qui no tenen res de vulnerables: des de les altes institucions fins als aparells repressius de l’Estat.

No hi ha democràcia sense paraula lliure. Negar la paraula a l’altre no suma, enfronta. I això val per a tota forma de coacció, ja sigui des de la legalitat o fora. Però en aquest país la llibertat d’expressió es continua entenent com una generosa concessió susceptible de ser retirada. I la proliferació de tipus penals basats en la subjectivitat i en la presumpció i no en fets, la retalla i engrandeix les fractures. Per això cal defensar-la.