Espanya va entregar a Alemanya més de 100 reclamats el 2016 sense qüestionar el fons de l’euroordre

La decisió del tribunal territorial del land alemany de Schleswig-Holstein de rebutjar el lliurament a Espanya de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont per un delicte de rebel·lió, i de posar objeccions i exigir noves dades per decidir si l'extradeix per malversació, ha causat estupor a l'Audiència Nacional. Els fiscals d'aquest tribunal espanyol encarregat de decidir sobre les ordres de detenció i lliurament (OEDE) cursades per altres països de la Unió Europea consideren que la justícia alemanya s'ha extralimitat a l'hora de dictaminar que els fets atribuïts a Puigdemont no revesteixen l'element de violència necessari per aplicar el delicte d'alta traïció, equivalent alemany de la rebel·lió del Codi Penal espanyol.

“Han entrat a jutjar i no és cosa de l'OEDE”, afirma una fiscal de l'Audiència Nacional, que recorda que Espanya accedeix a “la immensa majoria” de les peticions de lliurament. “És estranyíssim, xocant, així es carreguen l'OEDE”, assenyala un altre membre del ministeri públic. Els jutges de l'Audiència Nacional, en examinar les euroordres –desenes cada setmana–, es limiten generalment a comprovar que els fets que s'imputen a les persones reclamades siguin també delicte a Espanya sense entrar a valorar les particularitats dels tipus penals ni els elements concrets del fet. L'any 2016, últim any del qual hi ha estadístiques, l'Audiència va rebre 785 OEDE procedents de 26 dels 28 Estats membres de la UE. La majoria de les peticions van arribar de Romania (202), Alemanya (105) i França (100).

L'OEDE, vigent des del 2002, és un mecanisme de cooperació entre jutges penals de diferents Estats membres de la UE que es basa en el principi de reconeixement i confiança mútua. La decisió marc que la regula inclou 32 delictes –una mena de Codi Penal europeu– que impliquen el lliurament automàtic del reclamat. Per a la resta de delictes, s'ha de comprovar que es dona el requisit de la doble tipificació, és a dir, que els fets pels quals es demana el lliurament siguin també delicte al país en el qual es troba la persona buscada.

Fonts de l'Audiència Nacional assenyalen que bona part dels casos de l'OEDE que tramita Espanya es refereixen a delictes aliens a la llista dels 32 delictes qualificats i s'examina la doble tipificació, però que aquest examen es fa amb criteris molt amplis. “Moltes vegades un país reclama una persona per un delicte que qualifica de robatori amb força, tot i que veient el fet aquí seria un furt, i aquí es podria perseguir i s'hi accedeix sense limitacions. Gairebé sempre et trobes amb fets que a Espanya saps que serien delicte i no entres a valorar-ho”, explica un fiscal.

L'OEDE es tramita mitjançant un formulari estandarditzat en el qual el jutge sol·licitant explica de manera resumida els fets pels quals demana el lliurament. “És habitual, per exemple, que t'arribi un formulari per homicidi amb una explicació de quatre línies; ningú s'imagina un sumari de quatre línies per homicidi, jo no haig de valorar si tenen proves o no, es lliura i ja està, si entréssim en el fons, potser diríem que no”, assenyala el mateix fiscal. Segons el seu parer, les facilitats per al lliurament fa que en fase d'instrucció hi hagi més llibertats provisionals que abans, perquè s'entén que l'euroordre fa més difícil que el delinqüent pugui escapar-se de la justícia refugiant-se a un altre país.

Decisions com la del tribunal alemany de rebutjar el lliurament per rebel·lió de Puigdemont –sostenint que els fets que s'atribueixen a l'expresident no serien delicte a Alemanya– suposen per a bona part dels fiscals un trencament de la confiança. “S'han ficat en el fons de l'assumpte en tractar el concepte de violència […]; això implica una desconfiança en un sistema judicial que és tan democràtic com el seu”, afirma una fiscal. “Ofèn una mica, la veritat”, es queixa.

Marta Muñoz de Morales, professora de Dret Penal de la Universitat de Castella-la Manxa i especialista en cooperació judicial, considera que la justícia alemanya, en disseccionar l'element de violència, “no s'ha esforçat gaire a l'hora d'interpretar el tipus penal més favorable al lliurament i cooperar així amb Espanya”. Les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), intèrpret màxim de l'ordenament jurídic europeu, assenyalen que el requisit de la doble tipificació es compleix quan els fets que donen lloc a la infracció a l'Estat reclamant “també estarien subjectes a sanció penal al territori de l'Estat d'execució si s'haguessin produït en aquell territori”.

L'advocat general del TJUE Michal Bobek sosté que en analitzar els fets per examinar la doble tipificació s'ha d'aplicar un “grau d'abstracció relativament elevat”. “No cal que existeixi una correspondència entre les respectives definicions legals del delicte”, assenyalava el 2016. “Pot ser que els elements constitutius de dues infraccions no siguin exactament els mateixos […] o que siguin considerablement similars però que les infraccions rebin una denominació lleugerament diferent” a l'hora d'accedir al lliurament. “El que és important és determinar si la conducta tipificada […] seria considerada penalment punible per se si s'hagués comès al territori d'aquell Estat”, assenyalava Bobek en unes conclusions de l'anomenat cas Grundza, que interpreten la doble tipificació per al reconeixement de sentències i que també són aplicables en el cas de l'OEDE.

En l'enfocament del cas Puigdemont, assenyala la professora Muñoz de Morales, el tribunal alemany ha analitzat els fets “com si hagués de fer una anàlisi concreta” més pròpia d'un judici que d'una euroordre. “La qüestió de la violència és molt concreta i immensament valorativa per al que és un lliurament, ja sabem que les polítiques criminals són diferents, però un grau de matís és suficient per no cooperar amb un altre Estat?”, es pregunta.