La politització de la justícia

La manipulació política de la justícia constitueix, segons l’opinió pública, un dels seus defectes. És útil, per tant, una reflexió sobre aquesta qüestió per precisar les vies que faciliten aquesta intervenció, si existeix, així com la manera de posar-hi remei.

Aquesta influència es manifesta, de vegades, en aquells processos en els quals estan implicats determinats personatges. Un ric banquer i un president del Parlament basc amb decisions diferents en són un exemple, i el mateix va passar amb la demanda de reconeixement de paternitat de l’anterior Rei, que va provocar la divisió del Tribunal Suprem.

El braç dels poderosos és llarg, és cert. Tot i això, els casos esmentats i d’altres, com els dels jutges Garzón i Vidal, no són, afortunadament, la regla general. Ni de bon tros. Són possibles màcules en una actuació, en general, més exemplar.

Existeixen altres mètodes més subtils. Per exemple, el sistema de nomenament dels membres de la cúpula judicial, des dels presidents d’Audiència Provincial fins als magistrats del Tribunal Constitucional i els vocals del CGPJ, ja que és competència d’òrgans polítics. No en són gaires, uns 200 càrrecs, però són estratègics pel càrrec que ocupen en la judicatura. El més important, tot i això, no són els designats, sinó la llarga cua dels que esperen que els nomenin. La temptació de fer mèrits és natural.

Una modalitat d’aquesta via és la del nomenament de jutges per a altres càrrecs a Espanya, durant la seva vida activa o, fins i tot, després de la jubilació. És una forma efectiva. Els exemples són abundants.

Una altra via és, segurament, la més important i difícil de solucionar: la ideologia dels jutges. El legislador, ingènuament, va considerar que aquest perill es desbancava amb la prohibició constitucional que els jutges s’afiliessin als partits polítics. Santa innocència. Les associacions judicials són partits polítics camuflats, que han vingut a substituir-los, i això encara és pitjor. Avui estan en decadència després d’haver funcionat com a sindicats per promocionar els seus afiliats. Una vocal de l’anterior CGPJ va publicar una relació dels càrrecs judicials designats gràcies a la seva intervenció, dient que sense amics no es feia carrera en la justícia. Malauradament, això és ben cert.

Els jutges poden pertànyer als legionaris de Crist o a la maçoneria, però no al Partit Aragonès Regionalista. Absurd. L’accés al cos judicial, en principi, està obert a tots els ciutadans. La realitat social imposa, no obstant això, que quedi limitat, amb excepcions, a les persones que, com que disposen de prou mitjans, durant la seva joventut han pogut dedicar uns quants anys a preparar-se les oposicions. Cal reconèixer, no obstant això, que aquests obstacles en l’actualitat, encara que persisteixen, s’han suavitzat. Avui, l’ensenyament universitari no és un monopoli de les classes mitjanes i altes, com passava fa no gaire.

Són normalment liberals –conservadors– autoritaris, com no pot ser menys, persones condicionades per aquestes circumstàncies, sempre presents en la seva biografia, experiència i escala de valors. Ajuda, també, a mantenir aquesta ideologia la naturalesa de la funció mateixa que exerceixen els jutges.

La pluralitat política i social, per tant, no està ben representada en la judicatura, que, no obstant això, ha de resoldre problemes de ciutadans amb una mentalitat que els és difícil d’assumir. La ideologia dels jutges constitueix un element essencial.

La resposta a aquestes diferents vies d’influència ha de ser diferent. La irrupció dels polítics en els processos a favor o en contra de determinats personatges s’ha de perseguir, perquè és presumptament delictiva.

El nomenament de la cúpula judicial serà, sempre, conflictiu. Altres mètodes –atribuir-la als jutges mateixos; recórrer, com en altres països, als processos electorals directes o indirectes, o suprimir les promocions electives per reservar-les a l’antiguitat– amb alguna excepció també presenten inconvenients. Un remei podria ser reservar aquestes designacions a favor de persones d’una certa edat amb la prohibició de nomenar-les després per a altres càrrecs públics.

Sobre l’ideari dels mateixos jutges, cal dir que s’hauria d’ampliar la base social en la seva selecció mitjançant ajudes o beques per a persones amb pocs mitjans i aconseguir que coneguin millor la societat que serveixen. Eixamplar les competències del jurat, introduir assessors consultius als tribunals o potenciar vies diferents a l’oposició serien unes bones mesures.

No es pot dubtar que el paper de la judicatura és decisiu en l’aplicació de l’ordenament jurídic. Si els tribunals pronuncien sentències “cridaneres”, és a dir, disconformes amb la realitat social, no és que prevariquin, com de vegades es comenta, sinó que segueixen els dictats de la seva ideologia. Així de senzill.

Aquesta discordança no és positiva ni indicativa d’independència, sinó de desharmonia entre la judicatura i la societat, i cal posar-hi remei. Quan als Estats Units, el 1936-1937, el Tribunal Suprem va anul·lar les lleis socials del president Roosevelt de desenvolupament del New Deal, el conflicte es va resoldre, amb lògica democràtica, amb la dimissió i jubilació voluntària dels magistrats que s’hi oposaven.

En definitiva, el partidisme s’ha d’erradicar, la ideologia dels jutges s’ha d’ampliar perquè sigui més plural i inclusiva. Cal dubtar dels jutges que es vanten de no tenir ideari. No és veritat, tot i que alguns potser s’ho creguin.

La despolitització de la justícia és impossible. L’únic remei és que la mentalitat dels jutges sigui concorde a la del comú dels ciutadans. Independència dels jutges del Govern o de les parts, rotundament sí. De la societat democràtica i dels seus valors, no.