Camarasa: el curt adeu

Paco Camarasa i Montse Clavé van ser els llibreters de Negra y Criminal, que van iniciar una revolució, primer, a Barcelona i, després, a la resta de l’univers hispà. El vent venia de Gijón, de la seva Setmana Negra, l’entusiasme venedor i vitalista de Paco i la intel·ligència, el sentit comú i el talent gràfic de Montse. Hi ha persones que no han portat mai la contrària a ningú i d’altres que allà on van munten una revolució: Montse va ser a l’Havana abans del 68 i a Paris el 68. Negra y Criminal es va inaugurar el 4 de desembre del 2002 i va tancar el 3 d’octubre del 2015. Era una llibreria i un projecte dissenyats pel Sombrerero Loco. Ho feien tot al revés: horari bohemi, llibreria sense aparador ni rètol, barri impermeable a la cultura. Els best-seller eren testimonials però no ho eren els exemplars descatalogats, i América llatina existia —i molt— al mapa. L’entusiasme de Camarasa i Clavé va fer que tots hi anéssim, com si una estrella de Betlem il·luminés no se sap ben bé què: autors, periodistes, crítics i, especialment, lectors. Quan es critica el gènere que Paco Camarasa va ajudar a popularitzar a Espanya i es treuen els polls, la pols i la caspa tant com els prejudicis, els perdó i els no volia molestar, es tendeix a obviar de manera maliciosa el punt fort de Paco: el lector. Paco venia llibres a lectors. No a consumidors sinó a gent que volia llegir. I ell et recomanava, et treia llibres de les mans o te’n recomanava una edició més econòmica. A ell no li importava que compressis l’edició més cara de Chester Himes sinó que continuessis comprant llibres de Chester Himes la resta de la teva vida. A la seva llibreria, a més de comprar, anaves a estar-t’hi entre llibres. A redós de la realitat, en la clandestinitat, en la resistència, la bellesa i la compassió dels llibres als prestatges i al soterrani.

Feia temps que Paco estava malalt. Però el volíem més mesos o anys per aquí. Que fos llarg el seu comiat. El 4 de febrer passat es va acomiadar en gran en el Festival BCNegra, que ell i uns altres van aixecar i van dirigir durant 12 anys. Ho va fer tancant l’edició en una presó sense presos, i al costat de Juan Madrid i Andreu Martín. La seva obstinació i coratge el van fer ser-hi. La gent l’hi va agrair. La gent —aquell dia i tots aquests anys— va ser sempre conscient que Paco Camarasa no era un més. Hi ha qui no té recanvi. La vida segueix, és clar, però un sap que n’hi ha que es troben a faltar. Sens dubte, hi ha més llibreters i millors tipus que Paco Camarasa. Segur. Però això no importa gaire. Haver-lo conegut cobreix la quota d’agitador cultural, persona íntegra, bon tipus i llibreter de fiar. Les seves ganes de viure van ser tan espectaculars que fins a l’últim minut apostàvem per ell, perquè Paco no es rendia mai. Els del davant eren més forts, més rics i més cruels. Però ells no tenien els llibres i nosaltres, sí. D’alguna manera, ens ho va fer creure. Només per aquesta mentida ja va pagar la pena haver-lo conegut.