L’hora de la valentia

La nostra política de blocs fa pensar en la guerra freda, amb el mur de metacrilat de la cançó de Kiko Veneno, que no ens deixa ensumar-nos ni grapejar-nos i ens fa girar-nos d'esquena a la DUI o al 155. La duresa judicial, en fer una lectura extrema dels esdeveniments de la tardor, estimula l'intent de socialitzar la derrota. Una vegada comprovat que les desobediències les carrega el diable, és dur reconèixer que l'espectacular èxit de les mobilitzacions es va coronar amb una estratègia improvisada d'aventura juvenil de conseqüències adultes i lamentables. Presumint de saltar-se la llei, han lliurat la política a la llei.

La política, com algunes empreses, també ha canviat de domicili i se'n va a Madrid, Brussel·les, Hèlsinki... Aquí ningú decideix res si no és en una assemblea de la CUP. La política necessita sortir dels hotels i jutjats i tornar a aquest territori anys inexplorat: la política com a lloc de conquesta i de renúncia, de negociació i acord, de lluita pel que es vol i de govern del que es té. Entre la Catalunya i l’Espanya del tot o res hi ha encara un ampli espai buit de modificació de la realitat sense víctimes col·laterals.

No és fàcil. A la nova esquerra, i a la no tan nova, li tremolen les cames per proposar alguna cosa amb subjecte, verb i predicat. El silenci tossut del PSOE lamina el discurs del PSC; Comuns-Podem, la força política amb més politòlegs per metre quadrat, no ha sabut llegir i entendre el pensament de la gent amb el cor dividit que li va donar l'alcaldia de Barcelona, la victòria a les generals i li va fer el salt el 21-D. Mig milió de persones que van donar-los suport el 2016 van deixar de fer-ho el 2017, i la confluència és poca cosa sense aquesta gent. La necessita el 2019 si no vol quedar-se en el que podria haver estat i no va ser: una oportunitat per construir una hegemonia cicatritzadora de ferides.

Sense un model creïble d’Estat en la política catalana no és possible fer cap altra cosa que surar. Comuns-Podem va aconseguir el més difícil, obrir un nou espai polític amb una victòria, però no ha aconseguit l'impossible: mantenir-lo sense escoltar-lo, sense atendre’l i sense valorar-lo. Haver passat del vint-i-cinc al vuit per cent exigeix aclarir ambigüitats si es pretén recuperar les expectatives de victòria i ocupar el gran espai buit entre Arrimadas i Puigdemont. L'actual proposta confederal dels Comuns té més d'excèntric pacte administratiu entre famílies que d'alternativa sòlida per a la societat catalana. És l'hora de la valentia, de defensar un encaix federal amb un punt de suport emergent: aliances polítiques amb les perifèries espanyoles —que pateixen amb les costures mal cosides de l'estat autonòmic— per reformar el sistema i reconèixer constitucionalment la singularitat catalana, com passa amb el País Basc.

L'assemblea dels Comuns del 22 d'abril hauria de ser una oportunitat per al reajustament i rellançament polític. Organitzar-se per tornar a guanyar o organitzar-se per conviure amb les modestes expectatives del 21-D. L'elecció hauria d'estar clara.

José Luis Atienza, coportaveu de Comuns Federalistes.