Redefinir

A la dreta espanyola li falta una bona rebolcada de democràcia. També a la judicial. Una actitud excessivament conservadora amb els límits de la llibertat, com volent protegir-se del risc al llibertinatge al·ludit per les àvies, la presenta com aquells pares tan protectors que acaben aconseguint que els seus fills es desmarquin per no morir ofegats d’un afecte tan embafador. I així no es potencia la responsabilitat individual. Hi ha una excepció on li sobren les cotilles: l’economia. És clar que a l’esquerra li passa el contrari i peca de mala consciència. O pel seu passat d’excessos o pel desistiment que va fer de la ideologia que li va donar la força. Fixeu-vos en els socialistes europeus, perduts en la seva immensa llacuna, i per això els comunistes s’han reinventat dissimulant que ho són i venent novetat allà on tot traspua recuperació històrica. Mentrestant, insisteixen en un discurs on el sector públic pretén desplaçar el privat i declinen, al seu torn, i en sentit contrari al de la dreta, el trasllat de responsabilitats als ciutadans, que seguiran protegits per l’Estat patriarcal. O municipal, ja que la voluntat de recuperar serveis per a l’Administració local no és res més que la de retenir més poder sense aclarir la seva capacitat real per exercir-lo. Mireu el que passa a Valladolid, segons els seus veïns, amb la gestió de l’aigua.

Així s’ha anat redefinint l’eix diluït entre dreta i esquerra quan, per raons de macroeconomia europea, ens van fer creure que la millor transició és la que no es nota. Recordeu els elogis desmesurats a la línia continuista durant el traspàs de poders de Solbes a Rato per tornar a Solbes, últim de Felipe i primer de Zapatero. Fins i tot ell mateix s’ha matisat en els seus Recuerdos, on explica les seves diferències amb l’últim president socialista a l’hora d’abordar la crisi que s’ho va carregar tot.

Aquest mapa tradicional que ha mantingut durant dècades el binomi PP-PSOE, en comptes de diluir-se, l’estan reinventant les dues forces que li confereixen joventut: Ciutadans i Podem. I ho fan amb la descaradura pròpia que provoca el fet d’estrenar-se, apuntant cap a uns extrems molt més atractius per radicals, però, al seu torn, també moderats per presentar-los viables. I així s’aconsegueix albirar un nou paisatge polític que marca un perfil molt clar: vell versus nou. El mateix dibuix però amb colors diferents, la mateixa idiosincràsia però amb fresques empentes, la mateixa tradició però amb una vivacitat restaurada.

Tot això no evita que quan apareixen històrics problemes socials que s’havien mantingut latents, i ho fan amb la força pròpia dels temps, la dreta es continuï sentint incòmoda i l’esquerra pretengui capitalitzar-los. Dos exemples de dues reivindicacions transversals: la igualtat de les dones i les pensions.

Del primer, el risc que la seva acceptació per part de l’establisment pretengui molta cosmètica i poc resultat. L’aparició de Mariano Rajoy amb el llaç lila a la solapa el 8 de març és, més que un símbol, un advertiment de per on poden anar les coses. Que un concepte tan nítid com equiparar home i dona al mateix salari per la mateixa feina l’hagin convertit en un procés de càlcul tan oficial com esotèric sota l’epígraf del neologisme “bretxa social” és una evidència de la voluntat que s’amaga al darrere de la pancarta usurpada. Només cal observar les cambres legislatives per reconèixer que els partits, tots, no han estat capaços de complir les seves pròpies normes.

Passa una cosa semblant amb les promeses electorals sobre les pensions i les seves proclames actuals. No es tracta de debatre sobre dades estadístiques, com es va fer en una colpidora i vergonyosa sessió parlamentària. Es tracta de parlar de les persones. Com va sentenciar un jubilat a la televisió: aquí tots parlen de pensions i ningú parla de pensionistes. Doncs això. Perquè són els homes i dones que s’amaguen darrere d’unes xifres els qui reben cartes oficials personalitzades en les quals els informen d’un augment irrisori, ridícul i insultant per enèsim any consecutiu. Ciutadans d’un Estat que han contribuït a fer-lo tan important com se’n vanten els seus polítics, persones d’un país castigat per l’esforç perpetu a sortir de la misèria i viure en la dignitat, veïns d’una comunitat on les formes amables dissimulen els fons irredempts: corrupció, amiguisme, interessos, abusos, menyspreu, insults.

El cost real de la democràcia va acompanyat del de la llibertat. I aquesta porta implícita la responsabilitat individual. I s’equivoca qui pretengui seguir estenent una capa de protecció sobre la ciutadania, no només perquè això equival a considerar-la feble, sinó perquè, revertint l’ordre, una població feble no pot ser lliure i, si no és lliure, no pot exercir la democràcia. Excepte si els nostres representants volen donar per bona la definició de Borges considerant-la un abús de l’estadística.