“Els projectes han de guanyar els records”

Manolo García, aquest gran entusiasta. Acaba de publicar el seu setè disc, i escoltar els seus arguments, notar l’èmfasi amb què el defensa i percebre la seva il·lusió resulta inevitable. I sí, tots els artistes estan contents amb les seves noves obres, però alguns ho semblen per rutina, mentre que Manolo o és un engalipador a l’altura de Victor Lustig o realment s’inflama parlant de “la geometria del llamp”: “sí, el títol és una llicència poètica”, respon a l’última pregunta que se li formula, la que potser mai s’ha de fer. De la mateixa manera es pot intuir la resposta sobre la seva visió de futur, ell que, encara que cofoi, no acostuma a dir l’edat que té, se sap que no en complirà seixanta: “el futur són projectes, les noves idees. Sé que tinc ja més per darrere que per davant, però crec fermament que les millors cançons encara no han arribat. Els projectes han de guanyar els records”. Manolo en estat pur: “no vull jubilar-me mai”. Potser per ser un fill del no-res que ho ha aconseguit tot aquí segueix ètica proletària per davant: “ja em vaig assegurar d’escollir un bon camí que no podia fallar”.

D’entrada sorprèn la quantitat de músics amb què ha gravat el disc, un total de 19: una forma d’aconseguir un so amb la qualitat que no havia aconseguit en altres èpoques? Manolo somriu abans de respondre: “home, hi ha una mica d’això, però també un no voler acomodar-se amb un equip estable que et faci el disc de memòria perquè et coneix al detall. Si canvio tant de músics és perquè no vull deixar-me portar per la rutina.” I sent músics que han tocat amb grans estrelles, mai, ni la primera vegada, es va sentir petitó al seu costat? “Mai”, respon rabent, “ni la primera vegada. Aquest és un món d’emocions i d’egos, i tots volen posar-los sobre la taula. Els músics ensumen la inseguretat i llavors estàs perdut. Jo tinc molt clar el que vull i regulo els meus músics, la qual cosa no treu que accepti punts de vista, però t’has de mostrar molt segur”. Però ens podem imaginar que músics com Jordi Sabatés, Toti Soler o Carles Benavent no els va marcar d’a prop: “no, a ells no, són artistes que sempre he admirat i els dec el respecte artístic i el de l’edat. Estan en el disc com un homenatge”. I parlant d’edat, veu substituts per als artistes de primera fila de la seva generació?, perquè sembla que de moment no n’hi ha: “home, algú sortirà. La vida segueix i algú apareixerà”, respon Manolo, en l’única resposta que sembla voluntàriament tèbia i prudent.

“Cal obrir vies, buscar nous camins, altres sonoritats, obrir finestres”

Perquè en Manolo sempre hi ha un desig de no ofendre, d’evitar polèmiques estèrils. Fins i tot si es parla de la controvertida OT: “jo respecto els qui el segueixen i als artistes que hi apareixen, me n’alegro per ells, però programes així no fan cap bé a la música, jo crec que ja n’hi ha prou amb l’emulació i hauria de prevaldre el talent creatiu. Això no es porta i ho accepto, però em sap greu”. Seguint el fil de la creativitat, aquest disc de Manolo sorprèn d’entrada per un inici amb piano, un instrument gairebé completament aliè al seu repertori: “és que cal obrir vies, buscar nous camins, altres sonoritats, obrir finestres, sorprendre’s a un mateix”, diu abans d’explicar la cançó menys García del disc, “Dime dónde estás”: “va ser cosa de Jordi Sabatés: jo li vaig indicar més o menys el to i ell va sortir per aquí: m’encanta; la veritat, no el vaig convidar perquè toqués el que jo vull, sinó el que a ell li surti”. Hi ha més novetats, com per exemple un augment considerable de mitjos temps i balades, qüestió de l’edat? Manolo somriu i busca un sinònim amable: “és cosa dels bioritmes, i ara em ve de gust més aquest registre que el guitarreo, que per cert també n’hi ha.” És cert, però abunda més la pausa que la velocitat: “sí, —admet—, em sento més còmode. Ja no em ve de gust donar salts i córrer com abans. Els mitjos temps arriben amb els anys.”

Però, malgrat tot, edat, bioritmes, o com vulgui que es digui això d’envellir, encara que sigui de manera juvenil, l’amor sempre està present a les lletres: “i tant, però no es tracta d’un amor passional i juvenil, ni tan sols un amor de parella… de trio o del que sigui. Jo escric relat curt i, en tot cas, sobre un amor abstracte, un amor a les persones en general, una passió per tot amb càrrega emocional i espiritual per a complaença de l’ànim.” I també parla d’ecologia, i hi ha lletres socials: “aporto el meu granet de sorra per descriure un món una mica marcià, diguem-ne. Tot acaba absorbit pel sistema, que només ens ofereix pa vacu i circ per mantenir-nos flipats, però almenys dono el meu punt de vista, minúscul, si vols, però aquí estan les meves cocecillas. De fet, cada vegada costa més autogestionar-te, portar el control i evitar que et portin a l’hort”. Amb tot, l’esperit positiu de Manolo bull a “Si todo arde”: “sí, no cal perdre l’esperança ni pensar que tot anirà pitjor, malgrat que moltes coses et desarborin, no concebo una altra manera d’estar al món: cal ressorgir, perquè si el món crema, cremarem, però una vegada cremats, tornarem a ressorgir de les cendres, és la nostra obligació com a éssers vius”. Ho diu qui des de l’escenari ha percebut que la gent “necessita cada vegada més abraçades, somriures i petons. Ara més que mai”.