L’endemà

És un dia tan bo com qualsevol altre per a la reflexió. Hi ha prou problemes vinculats a la celebració del 8 de març pels 365 dies de l’any. Podria semblar que ja està tot dit o gairebé, però paga la pena donar la volta a alguns arguments. Per exemple: per què no comencem el debat per l’altre extrem de l’evidència? Es tractaria de la següent obvietat: només hi ha dues coses que literalment les dones poden fer i els homes, no: parir i donar el pit. I no són funcions irrellevants, són condició sine qua non de la supervivència de la nostra espècie.

D’aquí es desprèn que tota la resta, és a dir, totes la diferències de rols, de funció, de distància salarial, de maltractament, no són biològiques (almenys com ho són les dues funcions que acabem de citar). Són, per tant, situacions que es deriven de qüestions culturals, socials i polítiques. Són culturals en el sentit que, mitjançant un “relat” de segles, han arribat a convertir-se en situacions i pautes suposadament naturals. Són socials, a banda de culturals, i dels gràfics estadístics que s’han publicat aquests dies als mitjans, el que més crida l’atenció és que a la nostra societat la caiguda de la distància salarial i del progrés professional es precipita just en el moment de la maternitat.

S’ha progressat una mica amb la inclusió de polítiques de permís de paternitat per als pares, és cert, però som a les beceroles d’una solució. I, per cert, estem en el terreny de les polítiques públiques, és a dir, accions que han de promoure les autoritats competents, amb la consegüent adjudicació de mitjans legals i materials, per fer materialment possible un principi tan elemental com és el de l’equitat social. La part més difícil de corregir és la part cultural que és a les ments de les persones. Dones i homes. Quan algunes dirigents polítiques (en general, escorades a la dreta, però no només aquestes) deixen anar coses com això de la vaga a la japonesa, per guanyar-se l’aplaudiment còmplice dels seus simpatitzants, no expliquen com poden fer-la, aquesta vaga, les kellis; sí, les dones que netegen habitacions d’hotels a raó de dos euros i escaig per habitació.

Animen el debat personatges com el bisbe de Sant Sebastià, que barreja el feminisme com si fos cosa del dimoni i el “marcar-se gols en pròpia porta” per part de les dones. La bona notícia és que almenys tres bisbes van sortir immediatament a dir que comprenien aquesta convocatòria, i fins i tot un es va aventurar a afirmar que la mateixa Mare de Déu faria vaga. O bé, la regidora del PP que afirma que la vaga del dia 8 la fomenten grups polítics “amb nexes amb països on es porta burca”. Un enginy suposadament molt maquiavèl·lic consisteix a desautoritzar accions com les d’ahir amb l’argument que, si comparem la condició de la dona en països com… (i que el lector posi aquí Bangla Desh, Afganistan, Sudan del Sud, etc.), aquí les dones estan bé o molt bé. Això és un parany: cal comparar-ho amb el que es pot exigir aquí.

Davant això, és clar, hi ha patinades en sentit contrari, com el de les portaveus, sent així que veu es declama en femení. Al seu torn, el cas Weinstein i el moviment MeToo, són una arma de doble tall. La possibilitat que Catherine Deneuve sigui assetjada no és la mateixa que la de les dones en situació de total desastre a Haití, destapada amb l’escàndol d’Oxfam, o del tràfic de dones explotades que nodreixen els prostíbuls de la nostra geografia. Una vegada més, és una qüestió, si se’ns permet, de lluita de classes a escala d’això que coincidim a anomenar la qüestió de gènere, i ho és a nivell mundial.

La qüestió essencial és com s’ha de fixar el tema de la condició de la dona en el centre de la qüestió social, és a dir, com una de les components més greus i inacceptables del cúmul d’injustícies que convergeixen en aquesta qüestió social, i com s’han d’articular polítiques i discursos (el famós “relat”) de manera sostinguda en el temps, més enllà d’una o altra convocatòria, vaga o manifestació. No ens enganyem. El dia 8 de març és important, però també ho és combatre un reflex subjacent, molt estès, que seria com dir “Ha estat bé, i ara, fins l’any que ve”.

Pere Vilanova, Catedràtic de Ciència Política (UB)