El ‘sobrut’ de Manel Marí

El 31 de gener de 2018 ens va deixar Manel Marí, gran poeta, conversador recalcitrant i sarauista immoderat que, infatigablement, procurava de convertir en fets les seves conviccions insubornables. Portava les idees a la pràctica amb flegma i modèstia, com si la feina que feia (i en feia!) no tingués la més mínima importància. I en tenia!

Per entendre aquesta rauxa que combinava fermesa punyent i carisma festiu, fixem-nos en el seu darrer llibre: Tavernàries. Es tracta d’una obra impregnada de tradició bàquica, però que no es despenja en la indolència de les anacreòntiques i els seus paradisos artificials, sinó que canta, amb consciència de la ineptitud i la degradació, la força de l’enuig sincer i baladrer del borratxo i les seves reflexions lúcides i decadents. No és un elogi de l’alcohol, però fa una consideració minuciosa (i afectuosa) dels estats i les conductes que propicia. I va enllà —per l’exaltació del fervor dionisíac i el non est ditirambus si bibat aquam— fins a parlar de la força que mou la vida i l’aixeca quan ha caigut.

Evidentment, el tema ja implicava la imitació (respectuosa o paròdica) d’uns models estilístics i, per tant, s’hi agermanen cançons de taverna, fados i narcocorridos, però també hi brillen sonets... i sobruts!

El sobrut és un sonet reformulat de manera que quedi atenuat el pes obstinat de la rima sense alterar la continuïtat rítmica de la composició. Com? Col·locant la rima en una posició menys rotunda; o sigui: en comptes d’estar al final, la rima es troba al mig del vers, de manera que hom té la percepció d’un vers blanc (no rimat) en la terminació, però l’orella hi nota, encoberta, una eufonia.

Com que em va demanar que li fes la presentació del llibre a Barcelona, pel maig del 2017, vam parlar-ne llargament, del sobrut, i vam constatar que desconeixíem la denominació tècnica d’aquella rima. Vam quedar que jo ho investigaria, i tenia pendent d’avisar-lo si descobria alguna cosa. I què he descobert? Doncs que rimar els versos d’acord amb patrons clàssics però únicament per la cesura és un fenomen tan poc freqüent que no té una designació concreta. Barreja allò que, en francès, en diuen rime brisée (rima partida) amb la off-centered rhyme (rima descentrada) de la tradició anglesa i amb la nostra rima lleonina, però no quadra del tot amb la definició de cap d’aquestes tipologies, ja sigui per excés o per dèficit de formalitat.

Marí va tenir la necessitat expressiva d’inventar el sobrut com una degeneració pulcra del sonet, i ho va fer amb una cabriola completament innovadora. M’havia quedat pendent enviar-li un missatge per dir-li: “La teva recepta no s’ajusta a cap denominació prèvia, Manel! El teu sobrut és únic”.