“Ha faltat crònica i ha sobrat opinió en el procés”

Agus Morales (el Prat de Llobregat, 1983) és un explorador de la dimensió poètica del periodisme. A No somos refugiados (Círculo de Tiza), el seu primer llibre, ha retratat el drama de les persones que cerquen refugi... sense trobar-lo. Coneix l’Índia i el Pakistan, on va ser corresponsal de l’agència Efe. També Àfrica i l’Orient Mitjà, on ha viatjat de la mà de Metges Sense Fronteres. Jugador aficionat de futbol, és doctor en Literatura amb una tesi sobre la poesia de Rabindranath Tagore. També és el responsable d’haver arrossegat periodistes i fotògrafs cap a una aventura, la de la revista 5W, que ara ha rebut el reconeixement públic amb el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. Morales és l’ideòleg i director d’una revista de crònica internacional que va néixer el 2015 i que ja suma 2.200 socis.

Pregunta. Quina idea hi ha darrere de 5W?

Resposta. Els fundadors som corresponsals i freelance. Quan tornàvem d’una cobertura, parlàvem de totes les històries que no havíem pogut publicar. I vam decidir fer una revista de crònica i fotografia internacional, perquè tot això tingués un espai.

P. Per què no podíeu explicar aquestes històries als mitjans tradicionals?

R. Per la pressió de les notícies d’última hora. Tradicionalment, l’espai per a aquestes històries han estat els llibres. Com diu Martín Caparrós, els llibres són el gran refugi del periodisme. 5W vol ser també un refugi de la crònica de llarga distància, com diem nosaltres. Pensem que aquest espai no existia en llengua castellana, amb una visió no eurocèntrica.

P. Els fundadors sou periodistes joves, però amb alguns ja consagrats com Xavier Aldekoa o Mikel Ayestaran. Hi ha un component generacional?

R. Sens dubte. Però també comptem amb periodistes que et trobes a qualsevol racó del món, a Bangladesh, al Sudan del Sud, a Mèxic... 5W vol ser una manifestació col·lectiva d’aquest esperit. No vol trencar la tradició, sinó continuar-la. Per això tenim una col·lecció de llibres, Voces 5W, que és un diàleg intergeneracional. El primer, per exemple, entre Ayestaran i Ramón Lobo, que representen dues generacions de periodistes.

P. El projecte és possible, en part, perquè els mitjans tradicionals han abandonat els periodistes de la secció d’Internacional?

R. Als mitjans de sempre es continua fent molt bon periodisme. És veritat que, a l’última dècada, grans periodistes i fotògrafs han vist com tenien menys espai als diaris. I també hem vist una precarització: els freelance són obligats a vendre les seves cròniques pràcticament per una dieta. 5W vol lluitar contra això. Intentem no estar sotmesos a la dictadura del clic. Podem publicar una història de Balutxistan, perquè volem que al nostre suscriptor li interesssi. Volem explicar la guerra, però també què passa després de la guerra.

P. Quin és el vostre perfil de lector?

R. Hi ha gent jove, una altra lligada a l’activisme, també al món diplomàtic... És un lector cosmopolita, molt interessat, pel que ens diuen les enquestes, en Àfrica. Però intentem mantenir un equilibri geogràfic.

“L’excés d’emotivitat és una de les bases de la postveritat, emboira la raó; però tampoc té sentit tractar les persones com dades”

P. En el teu cas, vas cobrir la mort de Bin Laden a Abbottabad, el 2011. Com es transforma aquesta notícia d’última hora en una “crònica de llarga distància”?

R. El que és fonamental és el component literari al servei de la no-ficció. Allà vaig poder explicar, sobre el terreny, el poc que se sabia. Anys després vaig reconstruir els fets, però també l’olor, el tacte, el que se sentia en aquell moment, el surrealisme que envoltava la situació... I hi ha mecanismes literaris molt eficaços per fer-ho.

P. És una aposta per la forma, pel plaer de la lectura...

R. Sí. Hi oferim mirades, no opinió. Creiem que això és necessari en tots els àmbits del periodisme. Amb tot el que ha passat a Catalunya amb el procés, per exemple, he trobat a faltar molta més crònica i ha sobrat opinió. I, en part, no es fa perquè penalitza. Generalment, els articles d’opinió són més llegits perquè són més emocionals, fan que la gent es posicioni... Les cròniques et transmeten ambigüitat, perquè la realitat és així. I matisos. Et diu que els que són dolents potser no ho són tant, i al revés.

P. La mirada “no eurocèntrica” que mencionaves, pot derivar en un biaix excessiu cap a les tragèdies i els drames dels països pobres?

R. És un dels grans problemes del periodisme internacional. El reporter Plàcid Garcia-Planas ho anomena “caure en el patetisme d’arrel romàntica”. Davant de situacions terribles, tendim a accentuar la tragèdia de les persones que les viuen. Per això, el proper número de la revista en paper va cap aquí: no parlar tant de víctimes com de persones, no parlar tant de les ferides com de la dimensió humana. A vegades és complicat. Quan hi ha un rescat d’un vaixell al Mediterrani, veus escenes molt emocionals. S’han d’explicar. Però també el que hi ha darrere. Si no, reduïm les persones a un esdeveniment traumàtic de la seva vida. El periodisme internacional afronta dos reptes: la xenofòbia i el paternalisme.

P. Es tracta d’apel·lar al cap, però també al cor.

R. Sí, el nostre lema és “petites històries i grans explicacions”.

P. Hi ha un excés de component emocional en la informació. Penso en la fotografia del nen Aylan Kurdi a les costes de Turquia.

R. L’excés d’emotivitat és una de les bases de la postveritat. Abusar de l’emotivitat pot emboirar la raó. Però tampoc té sentit que parlem de les persones com si fossin dades. Ha d’haver-hi equilibri. En un rescat al Mediterrani, la gent acaba de salvar la vida i, al cap de dues hores, hi ha un grup que juga al dòmino. Doncs això també és la vida.

P. Al teu llibre, No somos refugiados, expliques com els papers de víctima i botxí a vegades no estan tan clars...

R. Veus un joc de màscares. A Mèxic, per exemple, amb el tràfic de persones. Qui és la víctima? Qui és el coyote? Qui intenta ajudar? Però el relativisme també és perillós. En el cas dels refugiats, la realitat és tan abassegadora que el periodista no es pot amagar, ha d’interpretar les dades.

P. Deies que els clics, les visites, no són tan importants perquè ho són els socis. Vau néixer, en part, gràcies a un crowfunding.

R. Va ser un termòmetre i vam confirmar que hi havia públic, va ser la benzina.

P. El vostre nom, 5W, fa referència a les cinc preguntes essencials, en anglès, del periodisme. Calia tornar als bàsics?

R. Volíem tornar a les arrels. Es nota que no som experts en màrqueting, perquè és un nom difícil de pronunciar. Però ens dona de joc per distribuir la informació. Where és la imatge, why la crònica...

P. Una de les claus és ser un mitjà independent?

R. El model ideal a mitjà termini, per als mitjans en general, és dependre de subscriptors i lectors. The New York Times ja ha aconseguit que la major part dels ingressos vinguin d’aquí. En el model de masses actual, per tenir publicitat necessites audiències, i fas el que sigui. Per sortir d’aquest cercle viciós, ens basem en els socis. El 80% dels ingressos venen de subscriptors i lectors. L’altre 20% són projectes i publicitat. Tampoc aspirem a ser un transatlàntic o cobrir-ho tot. El gran repte és finançar cobertures i pagar bé les cròniques.

P. Sovint s’identifica els mitjans emergents amb precarietat laboral.

R. No publiquem res sense pagar. Si no construeixes un mitjà professional, després no pots tenir un producte a l’altura. Si comences a no pagar, a demanar favors... És nociu per a tothom.

P. 5W neix com un projecte digital i en paper. Cada any publiqueu una revista monogràfica amb tapa dura, que sembla un llibre. Per què? És el romanticisme del paper?

R. Sí que hi ha una mica d’això, però volíem aprofitar el millor de cada format. És en tapa dura, però creiem que és una revista perquè té un moviment al darrere: tota aquesta gent que està pel món explicant històries.

P. Què suposa un premi com el Ciutat de Barcelona per a 5W?

R. És un privilegi. Sobretot per d’altres mitjans i companys que ja l’han rebut, com Andreu Missé, Rosa Badia, Jordi Évole, Enric González, Mònica Terribas, Andreu Buenafuente o Carles Capdevila.

P. Heu aconseguit el suport públic de personatges públics, entre ells alguns dels que has mencionat. Per què?

R. És bonic, et donen suport perquè els agrada, i ho notes. Tenim un esperit molt col·lectiu, ens agrada que la gent senti que es reivindica la seva forma de fer periodisme.