Endogàmia

L’humor té teoria des de quasi el principi dels temps. Pot ajudar a la catarsi aristotèlica i per a Freud és un manera d’estalviar energia psíquica. Per tant, un programa sobre l’humor no ha de ser forçosament un programa que faci riure. Et poden colgar amb mil cites sàvies sobre la qüestió. De bon humor, un nou programa de TV3, vol ser un espai alegre que parla de l’humor, o sigui, totes dues coses. I, realment, quan vol ser divertit és quan punxa. Seria més païble fer una síntesi endreçadeta sobre els mecanismes de l’humor.

Per organitzar l’argumentari —la primera setmana anava de si tots riem del mateix— fan servir el testimoni de professionals de la cosa, nens, ciutadans d’altres nacionalitats, un especialista científic en la matèria... i una presentadora ben triada, Llum Barrera, a qui haurien de donar un guió més elaborat.

Als professionals no els demanaven gaire volada teòrica. Més aviat un recordatori d’experiències des de l’escenari, d’un interès dubtós. Els entrevistaven en diferents àmbits. El primer va ser un cotxe (no acabo d’endevinar la passió que hi ha a TV3 per fer petar la xerrada dins dels cotxes). De totes les intervencions, convé subratllar la frase de Carles Xuriguera sobre l’humor com “un enzim que ens fa païble la desgràcia. Si no hi ha això, estem acabats”. Aquesta filera d’entrevistes i el capítol dels col·legials —de qui s’espera una gracieta innocent, una fórmula encara més repetida que la del cotxe— no van aportar gran cosa. En canvi, el testimoni de ciutadans d’altres països explicant de manera planera de què i com reien va resultar instructiu. Fins i tot hi va haver espai per a la filologia quan van comentar com es deia, si es deia, “acudit verd” als seus països respectius.

El racó científic el porta David Bueno, un professor de genètica i conegut divulgador de la ciència. Bueno va sostenir davant d’una pissarra de les de sempre que les dones tenen un sentit de l’humor més semàntic. Estan més predisposades a gaudir d’un acudit llarg, més elaborat. La segona setmana va associar determinades formes de la part frontal del crani amb la capacitat de tenir sentit de l’humor.

El segon capítol ja va mostrar un empobriment preocupant. Va resultar primet de continguts. Sota l’ambiciós enunciat de l’humor i el poder, es van repenjar interminablement en Joan Carles I / Toni Albà com si aquesta fos la gran gosadia. Una exigua mostra sobre el poder i una lloa casolana a Polònia. Toqui el tema que toqui, al programa hi ha un assumpte transversal: volen trobar si hi ha un humor català específic. En aquests dos primers capítols amb prou feines hem sentit parlar d’humoristes d’altres procedències. I aquesta segona setmana, fins i tot més d’un dels testimonis estrangers van acontentar-se amb la formulació de vaguetats. En van quedar fora els etíops parlant de la censura i els mexicans admetent que es poden fer acudits sobre Crist... però no sobre la Verge Maria.

Parlant d’endogàmia promocional, el mateix diumenge a la tarda Espartac Peran presenta Enganxats. Un espai sobre sèries... però exclusivament sobre les que fa TV3. Francament, TV3 no està, ni de lluny, entre els capdavanters de l’audiovisual de ficció. Pretendre fer un programa de sèries ignorant la resta del món —on hi ha Black Mirror o The Handmaid’s Tale, per dir-ne dues— fa tristesa. El nucli és una nova tertúlia —una exportació de Divendres— sobre el culebron setmanal. Però com que el programa dura una hora... han de buscar farciments de tota mena, des de cròniques tècniques de rodatge (el millor i més nou del programa) fins a entrevistes amb la gent implicada.

El dia del debut, amb un preocupant sentit de l’anticipació, van parlar més de Merlí que de l’estrena de la setmana, Benvinguts a la família. En fi, desvergonyit publireportatge de la casa.