L’art d’intimidar

L'artista només pot ser-ho quan la matèria és noble. L'assassí i el violador, l'estafador professional i el caixer d'un partit corrupte o d'una rentadora de diner negre, com el Palau de la Música, necessiten coneixement, habilitats i fins i tot una intel·ligència especialitzada per realitzar amb èxit la seva activitat criminal. Només en sentit irònic direm que Ossama bin Laden, Harvey Weinstein, Jordi Pujol Ferrusola, Luis Bárcenas o Fèlix Millet són uns artistes.

No és pot parafrasejar Thomas de Quincey per concebre l'insult com una de les belles arts. Només els ximples obnubilats pel cascavell de les paraules poden arribar a pensar que l'habilitat en el maneig del lèxic tingui alguna cosa a veure amb la literatura i les virtuts artístiques. N’hi ha prou i sobra amb una dosi suficient de ressentiment i un bon diccionari si es tracta de satisfer qualsevol expectativa en aquest suposat art de l'insult.

L'insult, a diferència de la blasfèmia, que posa la diana en mites o entitats metafísiques, s'adreça a persones concretes, a éssers humans que es vol ferir personalment i denigrar en públic, i atemptar, per tant, als seus drets individuals. Antany obria un litigi que es resolia amb una espasa o pistola en mà, de manera que una mica hem avançat amb l'existència d'uns tribunals que permetin dirimir pacíficament aquests assumptes en què algú, per la raó que sigui, s'entesta a escopir els seus termes ofensius sobre algú altre.

Pretendre que la resposta adequada a l'insult sigui la conformació resignada del silenci o la devolució amb la mateixa moneda de més insults és una pretensió abusiva per a la dignitat de la gent i per a les bones formes de la vida pública. Si no fos per l'actuació de la justícia, ens acostaríem perillosament a un tipus de societat en què una secta d'esbirros imposaria la seva llei particular sobre la resta dels ciutadans. Què és sinó una repugnant superioritat immoral la que s'assignen els que pretenen instal·lar-se damunt el pedestal d'una impunitat permissiva amb la denigració i la humiliació dels altres?

Això és particularment groller quan es barregen en el còctel idees o projectes de pretensions polítiques i particularment perillós quan es fan servir els actuals mitjans de comunicació i especialment les xarxes socials. Gentussa capaç d'acovardir i abusar de la seva disposició natural a l'agressió reben llavors el patrocini i la subvenció dels poderosos interessats a limitar la capacitat de la societat per criticar les seves idees i actituds o controlar els seus excessos.

Insultar no és una activitat que es pugui acollir a les llibertats d'expressió o artístiques. Qui pretengués erigir-se en artista de l'insult, en bona sintonia amb una tradició literària com la de Thomas de Quincey (De l'assassinat considerat com una de les belles arts) o Jonathan Swift (Una humil proposta, que proposa rostir i menjar-se a els nens irlandesos per resoldre el problema de la fam a les illes) hauria de començar per si mateix. La ironia unidireccional, cega davant de les pròpies limitacions i lúcida amb els defectes reals o pretesos dels altres, és una mostra d'imbecil·litat moral extrema, especialment perillosa quan té l'oportunitat de traduir-se en fets. Succeeix en la realitat el contrari del que ens diu De Quincey en la seva obra magistral: "Quan algú es deixa temptar per l'assassinat, després pensa que un robatori no té importància, i del robatori passa a la beguda i a no respectar el descans setmanal, i d'això a la negligència en les normes d'educació i l'abandonament de tots els deures".

En moments com els actuals, de particular excitació política i de divisió de les societats, aquests artistes de la intimidació són especialment apreciats i reclutats com a força de xoc digital. Per això l'insult que practiquen els intimidadors té a veure molt directament amb la llibertat d'expressió, ja que és un instrument per limitar-la i evitar que l'exerceixin lliurement i sense autocensures els qui professionalment es dediquen a informar i criticar els poders públics per als quals treballa la gossada insultadora. Conduir-los davant la justícia, en reclamació legítima de drets inviolables de la persona humana, el de l'honor i el de la pròpia imatge, no és tan sols la única resposta civilitzada que té a mà l'insultat, sinó que és un servei a la causa d'una llibertat d'expressió que l'insultador ataca i embruta amb la pretensió que li pertany només a ell.

Insultar també és violència. L'únic somriure dels revolucionaris que insulten és el de les hienes. En una societat lliure, és a dir, amb totes les llibertats plenament vigents, inclosa la llibertat d'expressió, els matons no haurien de trobar ni l'acollida ni l'aplaudiment dels mitjans de comunicació públics o dels privats concertats ni haurien d’obtenir cap ressò entre els polítics i els periodistes decents, com està succeint de forma alarmant entre nosaltres.