La ‘tercera via’ literària grega

Hi ha vida literària entre Antígona i Kostas Jaritos? On és la literatura grega entre els dramaturgs clàssics i la seva novel·la negra d’exportació massiva? Una de les possibles respostes la proveeix el segell Males Herbes per mitjà de la figura de Nikos Khuliaràs (nascut a Ioànnina el 1904 i mort el 2015), artista polifacètic —poeta, escriptor, escultor, pintor i músic—, qui a L’altra meitat. Setze relats de passió controlada en forma de contes demostra ser una mena de parallamps on han anat a impactar un munt d’influències, de Gogol a Maupassant, de Saki al teatre de l’absurd, de contes tradicionals a Borges, de llegendes del folklore a tocs metaficcionals. El resultat, diguem-ho ja, és deliciós. En gran mesura gràcies a una mirada humorística envers la tragèdia i l’equilibri de forces entre el realisme i la fantasia —als seus relats hi ha morts estúpides, però els morts vigilen de prop els vius, es pateix d’amor i de malenconia, però els gats porten malediccions i existeix més d’un cel.

Tres (almenys) són les constants de la col·lecció d’un autor per primer cop traduït al català: un desdoblament literal del personatge o la consciència que dins nostre donem acollida a diferents versions de nosaltres mateixos; la irrupció d’un element inesperat —de vegades de tall misteriós o lleugerament fantàstic— que trenca el fluir d’existències pautades i tranquil·les (parlem, en general, de gent senzilla i treballadora), i el dibuix de personatges solitaris i atribolats que no saben ben bé com sortir de la presó que suposen per a si mateixos. En Sokratis, protagonista del conte L’hora que és igual per a tots, un fuster entestat a viure d’acord amb l’hora que li marca un rellotge d’or amb cadena, per defecte endarrerit, exemplifica bé la barreja d’excentricitat encisadora i autoengany dolorós que defineixen les criatures del recull.

A més, aquest mateix relat ens ofereix un passatge que condensa dues altres grans virtuts narratives de Khuliaràs. Per un cantó, l’el·lipsi o compressió dels fets per donar ritme i volada a les històries. Per un altre, l’aparició d’un narrador omniscient que, entre savi i burleta, va fent apunts sobre esdeveniments i personatges quan, en realitat, ens parla dels mecanismes de representació de la ficció. Vegem-ho: “Nosaltres, però, no continuarem. El deixarem allà, i ens saltarem aquests anys, perquè així és com funciona la vida. Les coses bones passen igual de ràpid que les dolentes, i és per això que hi tornarem ara que tot ha canviat, fins i tot en Sokratis, que ja és vell —amb els cabells llargs i grisos— i alhora petit, tal com passa a les obres de teatre; aquelles obres que fan a les escoles quan s’acaba el curs: que en un acte el protagonista és un nen i al següent ja és vell; que ha envellit barroerament, i es nota, perquè el maquillatge és de pacotilla, i els espectadors veuen que sota el vell s’amaga el nen, però fan veure que no se n’adonen fins que s’acaba l’obra, perquè al cap i a la fi tot plegat és una convenció i una farsa, com la mateixa vida”.

Els dibuixos del mateix autor, entre infantils i minimalistes, un reguitzell de noms que —com en el cas dels personatges de la saga de l’Astèrix i l’Obèlix— suposen un poema o suggereixen una història ajornada (Asimakis Lappas, Pavlos Kondosakos, Stavros Galazulas) i l’edició en petit format vindrien a ser l’altra meitat que fa de L’altra meitat un descobriment lluminós com el golf de Corint.