La construcció d’habitatges s’atura a Lleida i Tarragona

“De Tarragona cap a baix, tot és un forat”. Així de cru ho resumeix Àngel Auré, un constructor d’Amposta (Montsià) que ha vist passar la crisi econòmica i com s’ha arribat al desert de la construcció després d’un oasi de maons i llicències. Amb la sortida de la crisi, el sector de la construcció viu un tímid creixement en l’obra nova i en la rehabilitació, però segons el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), les zones de Lleida, Tarragona i les Terres de l’Ebre s’han despenjat d’aquesta recuperació.

El creixement dels projectes en aquestes províncies és, segons el degà, Lluís Comerón, “imperceptible”, mentre que Barcelona i Girona lideren l’increment del conjunt de Catalunya. Això ha portat arquitectes, constructors i immobiliàries a alertar que els esforços són insuficients no només per garantir la supervivència de les empreses, sinó també la salut d’un parc de més de quatre milions d’habitatges.

Les últimes dades de projectes visats pel COAC mostren que la superfície visada a Catalunya el 2017 va ser de 3,9 milions de metres quadrats, un 9% més que l’any anterior. Aquest percentatge és inferior al dels últims dos anys, que rondaven el 20%. El 2017 es van visar 11.250 habitatges, mentre que l’època anterior a la crisi s’arribava als 100.000 habitatges visats l’any. Per tot això, en partir del pou en què es va caure el 2013 —aquell any es van visar a Catalunya només 2.888 habitatges—, qualsevol percentatge de creixement sembla insuficient. El COAC considera que, perquè el parc d’habitatges es renovi, hauria d’haver-hi cada any, com a mínim, 40.000 projectes.

Però la recuperació, a més de ser petita, no està ben repartida pel territori. En els últims anys, només les províncies de Barcelona i Girona mostren un creixement constant, i també són les úniques en què es duen a terme, de manera regular, projectes d’obra nova o rehabilitació de més de 10.000 metres quadrats. Des del 2013, el creixement en la superfície visada de la ciutat de Barcelona ha estat del 128%; en la resta de la província de Barcelona, l’increment ha estat del 101%, i a Girona ha estat del 69%. En comparació, l’estancament de la resta de províncies és evident: a Lleida només es va créixer un 29%, a Tarragona, un 20%, i a les Terres de l’Ebre, un 17%.

En aquesta última zona les conseqüències d’aquesta aturada són molt evidents pels qui van viure els anys de bonança. “Vam construir massa i ara paguem les conseqüències”, admet Auré, que ara s’ha centrat en la construcció de parcs infantils. “Si l’empresa pública és la més gran, tenim un problema”, conclou.

El panorama que aquest constructor defineix com un forat és més aviat un escenari on encara queden molts dels habitatges que els bancs no han pogut vendre. Si a Espanya, segons les últimes dades, encara queda gairebé mig milió de cases sense vendre, només a Tarragona ciutat, segons el COAC, n’hi ha 10.000.

“Hi ha zones que encara tenen molt d’estoc, i, on ja no n’hi ha, el sector no s’anima a invertir”, explica Joan Tous, president del Col·legi d’Arquitectes de la demarcació de Tarragona. “El problema no només són els pisos que encara tenen els bancs, sinó també els habitatges buits en què no s’han fet les reformes necessàries: la rehabilitació és una assignatura pendent”, recorda Tous. L’any 2006, a la província de Tarragona es van visar 4,3 milions de metres quadrats. El 2016, la xifra és de 265.397 metres quadrats. “Hi ha un creixement latent però està molt estancat”, explica el president de la demarcació, que considera que ara és el moment d’impulsar la inversió a les zones on hi ha demanda, com a la ciutat de Tarragona. “Una dada positiva és que en els últims anys han incrementat els projectes mitjans, cosa que dona més estabilitat que els grans”, detalla.

Amb tot, hi ha qui veu llum al final del túnel. A Lleida, els responsables de la immobiliària Finques Farré, que acapara el 80% de les promocions que s’emprenen a la província, creuen que aquest 2018 serà l’any que l’ona de la recuperació també arribarà a l’interior de Catalunya. “Hem estat set o vuit anys venent només les restes bancàries, però l’any passat ja vam començar amb una mica d’obra nova”, explica Jordi Piqué, director comercial de l’empresa.

El 2006, la immobiliària gestionava al voltant de trenta-cinc grans promocions. Després d’anys de sequera, el 2017 van tirar endavant quatre promocions i la previsió pel 2018 és de dotze projectes d’habitatge. “Ara hi ha molta demanda d’obra nova, tot i que tornar a aquell moment no és possible, no era lògic ni ètic”, reconeix Piqué, que assenyala els bancs: “En aquella època et donaven el 100% del finançament, només necessitaves una nòmina, així que hi havia molta revenda. Ara el comprador és el que viurà efectivament allà. De tot allò, hem après a ser endreçats i a assumir la demanda que tenim”, reflexiona.