Precipitar-se per no caure al precipici

Xavier Rubert de Ventós ha tingut una vida plena de llocs i, potser per això mateix, una vida fora de lloc. Massa places conquerides en la seva biografia, gairebé totes confortables, en les quals, però, sovint sona l’alarma avisant que ha arribat el moment de tocar el dos. És aquesta la situació del filòsof que busca agafador en la política, o la de l’humanista que ateny acadèmia en l’arquitectura, o la de l’abduït per l’Amèrica Llatina que s’asseu en un escó del Parlament europeu, o la del nacionalista que sospita de les fronteres, o la de qui escriu un dietari gairebé d’ultratomba i acaba veient-lo publicat en vida...

Aquestes contradiccions tensen un llibre com Si no corro, caic. Un artefacte construït per disparar en mode ràfega, sorgit d’aquesta llibreta inseparable en la qual l’autor ha anat notificant —de dia en dia i de ciutat en ciutat— la seva incertesa. Una llibreta que, en qualsevol cas, permet afirmar sense tirar de metàfora que estem davant d’un escriptor en la seva pròpia tinta. Amb la prosa enfilada, segons el cas, més amunt del protocol o “més avall d’on arriba la llengua”, com demanava Artaud.

En una corda que algunes vegades recorda el Nietzsche de Més enllà del bé i del mal, i unes altres el Joseph Joubert recollit a Sobre art i literatura, De Ventós escampa aquests nanoassajos portadors d’un art sintètic al qual, a hores d’ara, no li queda res per demostrar ni per rectificar. Uns textos sense marxa enrere, “papers pòstums” publicats, paradoxalment, en vida del filòsof.

Aquí s’atenen els problemes del món triturats, això sí, pel túrmix d’una cuina personal. Deixant que l’esperit “faci xup-xup amb cert desassossec”. Tant se val si es tracta de grans esdeveniments de la història o la procreació, l’amor o la vellesa, els diners o la mort.

I aquí es deixen caure Gómez de la Serna, Antonio Machado, Walter Benjamin, Salvador Espriu o la desgràcia de l’escriptura per donar alè a aquesta fugida en ziga-zaga capaç d’arrambar, sense jerarquia aparent, amb el sublim i el cursi, el fugaç i l’imperible, el greu i el còmic, la preocupació per la constitució d’Europa i la constatació de sentir-se masoquista.

“És quan descobreixo una pista que m’acusen de despistat”. “El meu gust no és sempre el meu talent; ni el meu desig, la meva competència; ni el meu saber, la meva experiència”. “Som tan baixos que, quan tenim mala consciència, ens sentim bons pel sol fet de tenyir-la”. “Els diners són l’egoisme en abstracte, igual com els fills són l’egoisme en concret”. “Jugar amb el nom de Déu: gust de sentir que juguem fort!”. “Mai com llegint Reinaldo Arenas he sentit que escriure no és una professió sinó una maledicció”.

SI NO CORRO, CAIC

Xavier Rubert de Ventós
Empúries
176 pàgines
18,90 / @ 9,99 euros

Fuetades com aquestes descobreixen un Rubert de Ventós que corre per esquivar la gravetat, en qualsevol sentit que li vulguem donar a aquesta paraula. La seva és una velocitat activada per no caure en la solemnitat i una velocitat multiplicada per no caure a terra.

Precipitar-se, en fi, per no precipitar-se.

Aquesta cursa està impulsada per l’admiració a Valéry i, així mateix, per una certa aversió a l’universalisme fàcil. Per l’avorriment que li produeix l’art dels últims anys i per la fascinació davant l’art xinès del segle XII. O per la convicció que la justa mesura dels diners és, precisament, no necessitar-ne. Gairebé tot sota el tendal contradictori d’un ésser inconstant que alhora amaga una secreta devoció per l’ordre.

Convindria advertir aquells que han dedicat algun temps a estudiar El arte ensimismado, La estética y sus herejías o El laberinto de la hispanidad, que llibres com Si no corro, caic (també Déu entre d’altres inconvenients) no estan escrits per ser escolaritzats o capturats.

Aquests últims són llibres lliures, fins i tot libèrrims. Deslligats, si de cas, per la intuïció que és més fàcil escapar-se d’una presó que d’un lloc comú.