Serrat, oasi de bonhomia en plena tempesta

Durant les últimes setmanes una part de la rumorologia habitual que circula per internet s'ha entestat a fer que les aigües al voltant de Joan Manuel Serrat circulin una mica remogudes. Les declaracions del cantautor barceloní sobre la deriva del procés independentista han provocat una allau de crítiques, majoritàriament anònimes i certament malintencionades, que en els últims dies s'han centrat a demanar el boicot al programa televisiu Sense ficció: Joan Manuel Serrat, el noi del Poble-sec, que ahir a la nit va emetre TV3, també criticada, justament per tot el contrari.

Encara que l'ambient es vulgui enverinat, el cantautor ho viu amb el seu habitual somriure expansiu, aliè als atacs i les discussions. Poques hores abans de l'emissió televisiva Serrat havia presentat, amb Paco Ibáñez, en una cèntrica llibreria de Barcelona l'autobiografia (en vers!) del també cantautor Luis Pastor. Quan va acabar l'acte, Serrat va rebutjar fer qualsevol tipus de declaració sobre el suposat boicot: “Què he de dir jo!”, mentre encongia les espatlles amb bon humor. “No comment”.

Durant la presentació del llibre del seu col·lega extremeny, Serrat va ser, en canvi, contundent a l'hora de reivindicar, per exemple, el Maig del 68 (“No va ser només un moviment de combat que va passar a París, va passar a molts altres llocs”) o els canvis de valors des del franquisme: “Llavors l'enemic era clar, ara tot és molt confús. La connivència de totes les estructures de poder és descoratjadora. Hi ha hagut moments, com el 2015, en els quals semblava que podien passar coses. La gent va sortir al carrer, es va organitzar molt bé, es van crear grups que han anat creixent, i en aquests moments el globus s'ha inflat molt, però no és fàcil mantenir-lo inflat. La dreta ho té molt fàcil amb els mateixos elements que col·locava a la taula fa uns anys: Déu, la religió, els diners... i ja està. L'esquerra és la diàspora: no hi ha hagut unitat, ni aquí ni al món. El més difícil per a qualsevol moviment progressista és consolidar-se, créixer, unir-se… perquè, tret de moments puntuals, es passa ja a la desintegració produïda sempre per pecats capitals”. Luis Pastor, amb l'humor fi que el caracteritza, va puntualitzar: “A l'esquerra sempre hem estat cinc i tenim sis partits polítics”. La conversa entre els tres cantautors històrics va ser tan amistosa com acalorada i contundent.

Un debat i una contundència que no es van veure a l'espai de TV3. Joan Manuel Serrat, el noi del Poble-sec va ser un autèntic oasi de bonhomia enmig de la tempesta. Si algú esperava discussió o polèmica, ahir es va equivocar de canal.

Lluís Permanyer, conductor del programa, va anar a buscar –i la va trobar– la parcel·la més entranyable del cantautor. La seva infància i la seva joventut, els seus records de Montjuïc i del Paral·lel, dels Banys de Sant Sebastià i les botigues de gomes i rentatge del carrer Robadors, de la sarsuela i la cobla, de les cinc copes del Barça i de la família, sobretot de la família… Pràcticament no es va parlar de cançó, només un petit instant va aparèixer aquella primera guitarra que el seu pare li va regalar als setze anys; res més.

Probablement Serrat no va dir res de nou, però el seu discurs proper i entranyable va ser més que una sessió autobiogràfica, una visió, una sèrie d'imatges en blanc i negre, de tota una generació que molts subscriuríem.

Un Sense ficció innocu, apte per a tots els públics i tots els votants. Montse Armengou ho va deixar ben clar quan va presentar el programa afirmant “que evitava deliberadament la controvèrsia”. Un documental parcial –parcial perquè només recorria una part molt petita de la vida i de l'obra del cantautor, no per altres raons– que podria resumir-se en una de les frases de Serrat, aquesta nit més que mai el Noi del Poble-sec: “Rèiem molt, costava molt que no fóssim feliços”.