Barreja casolana amb estrelles Michelin

En rares ocasions el vestíbul del Palau de la Música bull d'excitació abans que comenci un concert. Anit l'ocasió semblava merèixer-ho entre abrics de marca senyorial i texans de disseny, dos mons distants (o, potser, no tant) donant-se efusives abraçades entre somriures, encara que la pregunta més generalitzada no era sobre la protagonista de l'esdeveniment sinó sobre el seu cònjuge: Ha vingut Sarkozy? La resposta negativa generava curiosament alguna decepció que s'oblidava aviat davant el dubte de si era més interessant el selfie amb el pòster de Carla Bruni o amb l'escalinata de Domènech i Montaner.

A l'interior ja no hi havia dubtes: tots els mòbils apuntaven l'escenari. Carla Bruni centrava totes les mirades amb un saber estar sobre la tarima tan sofisticada i elegant com propera. I és aquesta proximitat, que no sembla impostada, la que enamora. La seva forma de tractar l'espectacle com si no estigués passant res especial, amb absoluta naturalitat, és la que la converteix en un esdeveniment. Molt més que la seva veu que quan murmura pot arribar a estremir però que en cantar de debò o deixar-se emportar pel ritme es queda una mica curta.

Carla Bruni no es va mostrar com una gran cantant al Palau però la seva veu va enganxar el públic que omplia el local amb un savoir faire recalcitrant que li va permetre empalmar sense rubor velles melodies franceses o italianes amb temes d'Abba, Henry Mancini o AC/DC. El que en qualsevol altre context hagués estat una incomestible barreja, Bruni la va servir com un àpat de diverses estrelles Michelin. A això se li diu poder escènic executat, a més, sense cap efecte artificiós. Quatre bons músics, un adequat joc de llums i Bruni murmurant versos d'amor i desengany, deixant-se anar (poc, clar) amb un sorprenent Highway to hell (Carla Bruni a l'infern! Increïble! Segur que si molts assistents haguessin conegut la cançó s'haurien escandalitzat, com a mínim una mica) o transvestint el Miss You dels Rolling Stones en innòcua rumba encastellada amb els palmells de molts dels presents (això sí: ningú va sortir a ballar pels passadissos com l'ocasió demanava).

Bruni va exercir de diva, només va parlar en anglès, es va canviar la jaqueta un parell de vegades, sempre respectant les tonalitats fosques, va cantar en anglès, francès i italià. Es va passejar entre la platea i fins i tot va demostrar els seus dots com a xiuladora en l'alegre Li plus beau du quartier.

Concert curt però intens. Uns setanta minuts que es van completar amb un parell de bisos de gran importància: Li garçon trist, de la quebequesa Isabelle Boulay (un nom que hauríem de descobrir per aquí d'una vegada per sempre) i l'aclaparadora Hallellujah de Leonard Cohen servida a un ritme una mica accelerat però també emotiu.