2018, any Fabra

Aviat es faran públics els actes de l’anomenat Any Fabra, comissariat per Jordi Ginebra, els quals ens conviden a conèixer una de les figures clau de Catalunya al segle XX, i sens dubte la més rellevant pel que fa a la llengua. Enguany coincideixen el 150è aniversari del naixement del conegut com a “seny ordenador de la llengua catalana” (1868), el 70è aniversari de la seva mort (1948) i el 50è aniversari del primer Any Fabra (1968), i hi podríem afegir, per la seva transcendència ciutadana, el centenari de la primera gramàtica normativa. La figura de Pompeu Fabra és difícilment comparable a la d’altres filòlegs de la modernitat, ja que en cap altra llengua del nostre entorn emergeix una personalitat capaç de codificar tota una llengua pràcticament en solitari. Com va deixar dit Josep Pla en un dels seus Homenots, “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible”.

Conta la llegenda biogràfica de Fabra que devem el seu compromís amb la llengua a una mena d’estirabot, a un rampell adolescent que el va fer trencar amb la diglòssia que estava sòlidament assentada en la mentalitat de tota persona alfabetitzada a finals del segle XIX. El més normal del món per a tothom (començant pels prohoms benestants que van promoure els Jocs Florals i la recuperació literària de la llengua catalana) era expressar-se oralment en català però per escrit en castellà, llengua associada naturalment a la cultura i el prestigi, tot contribuint a consolidar un repartiment de funcions que mantenia la llengua catalana amb el cap cot. Però vet aquí que Fabra, a l’edat de quinze anys, va iniciar una carta adreçada als seus nebots en castellà, amb un palmari “Queridos sobrinos” a l’encapçalament, però tot seguit es va demanar, ara sí en la seva llengua: “Si parlem en català, per què els haig d’escriure en castellà?”. I va seguir escrivint en català.

Aquell rampell va servir per trencar la diglòssia d’una simple missiva, però va inaugurar una trajectòria de dedicació i compromís que el va dur a encapçalar iniciatives de reforma ortogràfica, com ara la campanya de la revista L’Avenç (1891), o a protagonitzar contra pronòstic (no hi estava ni convidat, s’hi va inscriure ell) el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), organitzat per qui seria el seu gran antagonista, Mossèn Alcover. La fundació de l’Institut d’Estudis Catalans li va proporcionar finalment el marc necessari per elaborar les tres potes del codi lingüístic, al capdavall acceptades per tothom malgrat les resistències inicials: ortografia (1913), gramàtica (1918) i diccionari (1932).

Mal farem, però, si l’Any Fabra es converteix en assumpte de filòlegs, gent avorrida capaç de trobar plaer en seminaris de coses tan esotèriques com la recció preposicional, i ja estic veient els eterns debats sobre si la nova gramàtica de l’IEC respecta o no l’obra del Mestre, sempre sotmesa a exegesi febril. I en canvi, prou que haurem d’enllaçar amb l’inequívoc compromís polític del filòleg (conseller de la Generalitat a l’exili) i amb la transcendència del primer Any Fabra, inserit, a les acaballes franquisme, en un corrent de defensa de la llengua que va esquitxar d’actes en favor del català tot el domini lingüístic i que va tenir en la campanya del Català a l’Escola la iniciativa més visible. Tot i que ara no vivim els temps tirànics de llavors, segur que trobaríem 155 motius per defensar la llengua; l’Any Fabra d’avui ha de servir també per a això, per congriar adhesions que transformin en fortaleses les amenaces de glotofòbia —d’ordre social, mediàtic i polític— que actualment planen sobre el català.