La millora que ningú sap veure al barri

Miguel Medina aprofita la pausa del migdia per prendre la fresca i consultar missatges al mòbil. Medina està distret amb el telèfon davant de l’oficina de l’empresa on treballa, l’instal·lador de calderes Universo, al carrer Indústria. Medina se sorprèn quan el periodista l’informa que, segons estadístiques de l’Ajuntament, aquest barri, el Camp de l’Arpa, forma part, a més de la Barceloneta i Montbau, dels nuclis de Barcelona que abandonen el grup de barris de renda baixa per accedir al de renda mitjana. “Potser la gent compra més aparells nous i abans reparaven fins i tot les calderes més velles. Però a la zona antiga del barri les cases continuen molt deixades. Poc canvi he vist”, diu Medina.

L’opinió de Medina és la mateixa que expressen a EL PAÍS la desena de veïns del Camp de l’Arpa entrevistats aquest dilluns després que es publiqués l’informe de l’Ajuntament sobre renda familiar de la ciutat. Les dades sobre aquesta millora les reben amb incredulitat. Una mirada al passat recent de l’índex municipal confirma l’escepticisme: la renda familiar del Camp de l’Arpa es va situar el 2016 en 82,7 punts –la mitjana de la ciutat és de 100. Cinc anys abans, el 2011, el barri tenia 85,1 punts; el 2008, any d’inici de la crisi, la seva posició eren 92,4 punts.

“Fa tres o quatre anys vaig proposar al regidor del districte que per atraure turistes podien crear el següent lema: ‘Benvinguts al Camp de l’Arpa, la Barcelona dels seixanta!’. Al meu carrer, Ruiz de Padrón, no han fet reformes en 40 anys; el paviment de les voreres té rajoles de tota mena, de cada dècada”, explica amb ironia Llúcia R. De fet, fa més de 30 anys que viu al barri i opina que al Camp de l’Arpa hi ha dues realitats: la zona que delimita amb el Clot està més deprimida, mentre que la part de muntanya, la que fa frontera amb el Guinardó, s’està rejovenint. La Llúcia coincideix amb Medina que cada cop es veuen més estrangers europeus residint al barri: “Fa uns dies vaig anar a una òptica de la Rambla Catalunya i em va atendre un noi italià. I resulta que viu al mateix carrer que jo, i li semblava un lloc genial per viure-hi”. La Llúcia concedeix que algunes coses sí que han canviat perquè la seva filla, que viu molt a prop, al carrer Joan de Peguera, paga 800 euros al mes per residir en uns baixos de lloguer, un habitatge en un estat precari segons la seva mare.

Joaquim Cabot té 26 anys i sempre ha viscut al Camp de l’Arpa. Passeja el gos davant l’antiga fàbrica tèxtil Costa Font, al carrer Freser, on assegura que treballava el seu besavi. És relacions públiques al sector comercial i diu que ha detectat més rotació de negocis al barri que fa cinc anys, però no creu que la zona hagi experimentat “una millora significativa, tot i que sí que comencen a notar-se canvis”: Cabot destaca que ara es veuen alguns estrangers d’alt poder adquisitiu, però continuen sent una excepció, i afegeix que cada vegada li deixen a la bústia més publicitat de compra de pisos. Del mateix parer és Jaume Pejoan, responsable de la marisqueria Los Pajaritos. La seva família regenta el local des del final de la Guerra Civil, tot i que el restaurant es va fundar el 1897. Amb l’experiència de tants anys, Pejoan diu que té clar per què el Camp de l’Arpa ja és un barri de classe mitjana: pel seu envelliment. “La mitjana d’edat del barri és d’uns 50 anys, i als 50 anys més o menys tothom té la vida solucionada. No hi ha joves amb hipoteques, ni ve gaire gent d’altres llocs”, conclou Pejoan. Davant de Los Pajaritos, Juan Capdevila, mecànic del taller Altaller, explica que per a ell, que viu a Montornès del Vallès, sempre ha estat un lloc car. “Però no he detectat gaire millora. El negoci continua igual”, diu Capdevila, i afegeix: “Si hi hagués millora, faríem com abans, un menú de migdia aquí al costat, però fa quatre anys que dinem de tàper al taller”.

Andreu Margelí, propietari d’una fruiteria al carrer Nació, tampoc hi veu millora: “Continua sent un barri de gent humil, i de gent gran; en molts casos la seva situació ara és pitjor perquè amb la crisi han passat a mantenir els fills i els nets, fins i tot a conviure-hi”. Margelí va obrir el seu establiment el 2000. Va arribar a tenir sis empleats, però fa cinc anys va reduir els treballadors a tres, i amb aquests hi continua.