Teatre màgic des de la normalitat

Es va presentar per fer la residència a la Sala Beckett i se’n va anar de vacances pensant que si s'hi havien presentat 38 persones i l'any anterior li havien donat la plaça a Marilia Samper, a ella, una altra dona, no l’agafarien ni de broma. “Vist així, és un pensament molt masclista”, reconeix ara, resident oficial de la flamant nova Beckett del Poblenou, entre somriures. Però la cosa no és trivial. “És clar que hi ha molta feina per davant quan algú com jo, encara que sigui inconscientment, creu que és molt difícil que una sala de teatre esculli dos anys seguits una dona”. És evident que ni a la Beckett ni en la mateixa Cedó hi ha lloc per a un raonament excloent. La formació d'aquesta psicòloga, directora i dramaturga i el seu pas per la FlyHard, una petita i inquieta sala molt admirada per Toni Casares (director de la Beckett), van ser una carta de presentació més que suficient perquè Cedó ocupi ara la residència a Pere IV.

Clàudia Cedó (Banyoles, 1983) va començar a fer teatre de molt petita, primer a l’Aula de teatre de Banyoles, després a la companyia Poc a poc Teatre i, per fi, amb El vol del pollastre, amb la qual va estrenar De petits tots matàvem formigues, un drama convertit en western que va cridar l'atenció de Jordi Casanovas, llavors director de la FlyHard. Casanovas li va demanar que escrigués alguna cosa per a la sala del barri de Sants. Així va sorgir Tortugues: la desacceleració de les partícules, una obra de ciència-ficció, amb molt d'humor i sentit crític que, premiada amb el Butaca al millor text el 2015, va passar pel Capitol i per molts teatres de Catalunya. La van seguir L’home sense veu (també a la FlyHard) i Et planto, que es va estrenar al Tantarantana. A més, el 2015 Cedó es va endur el ja prestigiós Torneig de dramatúrgia del Festival Temporada Alta, amb DNI.

L'agenda de Nadal de Clàudia Cedó està saturada amb Tortugues… i L’home sense veu a “la seva” Beckett, on s'alternen les representacions de dilluns a divendres (els dissabtes, doblet) fins al 7 de gener. Física aplicada de partícules i dues parelles a la primera; un astronauta en una cuina amb una mestressa de casa, a la segona, són obres representatives de la dramatúrgia de Cedó. “No sabria definir el meu teatre”, avança ella, “però pretenc parlar de la identitat, de temes propers. I de ciència-ficció. I, sobretot, fer-ho amb humor. Per més dramàtica que sigui una situació, sempre sento la necessitat d'obrir una esquerda que permeti a l'espectador riure del que està veient. No amago mai l'humor. És un exercici molt sa, sempre des del respecte”.

De debò es poden considerar properes unes obres que parlen d'un paio que veu com li redueixen la velocitat fins a fregar la paràlisi o d'un astronauta que viu aïllat a la Lluna? On és el secret? “M'encanta donar a les obres tocs fantàstics però des de la normalitat”, explica la directora. “A través de personatges que parlen de la manera més comuna, per exemple; de tipus senzills a qui en les construccions els dones una certa màgia”. Com una llicència que Cedó controla mil·limètricament, sobreposant diàlegs creuats en una mateixa escena, o desdoblant (triplicant, més aviat) un personatge en tres, com a Et planto. “Parlo de temes actuals perquè crec que interessen els de la meva generació, com la saturació laboral que ens fa oblidar les nostres vides, o com personatges desgraciats, que estan sols i no troben el seu lloc, però el busquen i lluiten per trobar-lo”. Trets de Woody Allen o de Billy Wilder, diu ella, sense amagar la seva admiració per directors argentins com Javier Daulte o Claudio Tolcachir o el mateix José Sanchis Sinisterra (una de les alma mater de la Beckett, per cert).

La formació de psicòloga de Cedó l'ha ajudat a definir aquest segell que la caracteritza. Ja fa deu anys que condueix amb el seu equip el projecte Escenaris especials, que atén 120 alumnes amb discapacitat, amb els quals cada any estrenen una peça (el 2018, Cinema, una obra a partir d'escenes de cinema, es representarà al Lliure). “Els anomenem tallers terapèutics sense que siguin realment una teràpia”, explica la psicòloga i escriptora. “Vull dir que, potser, una persona amb certes discapacitats no necessita una teràpia. Intentem donar-los accés a la cultura (al teatre, en el nostre cas) no només com a espectadors, sinó com a creadors”.

L'experiència és enriquidora: “Els alumnes, en les seves improvisacions, en les seves actuacions, ens porten a llocs on no hauríem arribat mai”, diu. Intenta normalitzar la minusvalidesa: “Sempre que apareix un discapacitat en una pel·lícula és perquè la pel·lícula va sobre la discapacitat. I no hauria de ser així. Com seria Perseguit per la mort amb un protagonista autista, o Thelma i Louise si una d'elles tingués síndrome de Down?” Ho veurem a Cinema, al maig, a la Mostra de teatre inclusiu, al Lliure.