Barcelona a peu d’obra

Una Barcelona no monumental, no la imatge més reconeguda o recognoscible. Les fotografies que prenia Leopoldo Plasencia (Canet de Mar, 1906; Barcelona, 1988) eren les de barris que s'estaven construint, de zones com el Morrot al port barceloní quan acabaven de ser enderrocades les barraques, de fàbriques que començaven a construir-se, de grans obres d'infraestructures, de màquines, de treballadors a peu d'obra. La mirada d'un fotògraf freelance que treballava per encàrrec de constructores i indústries de Barcelona i la seva àrea metropolitana durant més de tres dècades queda reflectida en el llibre Barcelona en construcció (1940-1970), amb textos i selecció d'imatges de la investigadora Isabel Segura i coeditat per l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona.

La publicació, en certa manera, va néixer fruit de la casualitat perquè la historiadora Segura, autora de llibres com Barcelona-Chicago-Nova York (2013), sobre l'arquitectura comuna de les tres ciutats, estava consultant els arxius de l'IEFC mentre treballava en la preparació d'un altre llibre, La modernitat a la Barcelona dels cinquanta. Arquitectura industrial —també editat per l'Ajuntament, el 2010— quan va trobar fotos de Plasencia. "Després m'ho van encarregar i, encara que em van dir que no el finançament no estava clar, em vaig posar en això perquè les fotos eren precioses", explica. Uns fons que van arribar a l'arxiu de l'IEFC el 1991, quan les va lliurar la vídua del fotògraf, Maria Saura Bartumeus.

Les imatges cedides van ser 18.000. Fins llavors havien estat al seu domicili, que, a més, va ser l'estudi fotogràfic de Plasencia. La seva dona l'ajudava registrant, numerant i guardant els negatius en sobres i caixes. Un arxiu immens sobre l'activitat constructora i rehabilitadora de Barcelona immediatament després de la Guerra Civil per enllaçar amb el desarrollismo.

Plasencia va treballar durant molts anys per a la constructora Cubiertas y Tejados que, com d’altres de l’època, van resultar ser les grans beneficiades de la confrontació bèl·lica perquè, quan es convocaven concursos públics, només podien guanyar les que havien demostrat ser fidels al règim franquista, “aquelles que els havien donat suport durant la guerra”, sosté l’autora del llibre. Finançant l’aixecament militar? Segura ho deixa en un obert “pot ser”.

En qualsevol cas, Cubiertas y Tejados, creada el 1915, ja tenia un considerable ritme de treball com a constructora abans de la Guerra Civil, i a partir dels anys quaranta va anar a més. Plasencia va treballar —a tant la fotografia, es diria avui, o per encàrrec— per a aquesta constructora i per a d’altres, com Agroman. “La seva feina era la normal d’una constructora, reflectir com anaven les obres perquè aquest material servia per a les seves memòries i publicacions. Però pel material de l’arxiu que he examinat es podia arribar a la conclusió que Plasencia també feia un altre tipus de fotografies. Les constructores, com molts encàrrecs d’arquitectura, volen les fotos sense persones. En aquest sentit, ell feia unes fotos molt singulars, en què el treballador era el centre; molt probablement, aquestes les faria pel seu sentit professional, no per a l’empresa, sinó per a ell”, apunta Segura. Així, en les imatges que va prendre als anys cinquanta en els treballs que es van fer al Morrot per consolidar la muntanya —una zona molt bombardejada durant la guerra— es veuen picapedrers i obrers treballant. Tota la zona del port va ser un dels escenaris àmpliament fotografiats per Plasencia, que va retratar la construcció de la carretera de Miramar i els treballs previs d’enderroc de les barraques que s’enfilaven pel costat marítim de la muntanya. O les d’altres imatges del tramvia i la via del tren, també del Morrot, amb una rugositat de la muntanya de Montjuïc que sembla esgarrapar el paper, quan es va començar a planificar el cinturó del Litoral, el 1949.

“Amb una ullada a aquestes fotos t’adones de com n’és de fal·laç la separació de la fotografia anomenada artística de la professional. Plasencia la desborda del tot. Cada foto és una obra d’art”, subratlla Segura després d’haver examinat les 18.000 fotografies del fons cedit. Plasencia va ser contemporani d’alguns dels grans fotògrafs catalans com Francesc Català-Roca, Joan Colom o Xavier Miserachs, però el seu treball no va ser mai divulgat més enllà d’algunes exposicions que es van fer, com ara l’organitzada per l’Ajuntament de Barcelona el 1950 amb motiu del dia Mundial de l’Urbanisme. Moltes de les imatges d’aquesta mostra, de jardins de la ciutat —durant uns anys va treballar també com a fotògraf per a Parcs i Jardins—, de la construcció de polígons i del soterrament de les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat, eren de Plasencia. La Gaseta Municipal de Barcelona i revistes del sector de la construcció van ser altres mitjans de difusió de la feina del fotògraf, així com la publicació del llibre 50 aniversari de Cubiertas y Tejados.

A Plasencia li encarregaven, també, reportatges quan l’empresa havia de projectar barris sencers. “En aquests casos feia un seguiment molt intensiu, que començava abans d’iniciar-se els treballs, i reflectia com era el territori; després, a mesura que avançava la construcció i, finalment, quan ja s’havien instal·lat els primers veïns”, explica Segura.

En el llibre es pot veure aquest seguiment en la construcció del que és un dels barris més grans de Sant Martí, la Verneda, a la primera meitat de la dècada dels cinquanta. Una extensió interminable de terres de conreu que, a poc a poc, eren parcel·lades. Plasencia va prendre imatges de l’aixecament progressiu dels blocs en què es veu el senzill —i precari— sistema de construcció, unes fotos en què també es veuen carros tibats per cavalls. “Una singularitat d’aquests reportatges és que prenia fotos de les cuines que estaven comunicades amb el menjador, cosa que no agradava gens en aquesta època, perquè recordava les barraques”, comenta l’autora. L’extensió de camps de cultiu encara és més gran en altres obres de Cubiertas y Tejados, com les que va fer a la carretera de Ribes. Alguns barris es van construir en un temps rècord, com el de Can Clos, al vessant de Montjuïc, en què es van aixecar 192 habitatges en 28 dies per les presses per enderrocar les barraques de la Diagonal, en plens preparatius del Congrés Eucarístic de 1952.

Les referències naturals de la ciutat han estat un aliat per a la identificació de moltes de les fotografies de Plasencia que no estaven documentades i que Segura va revisar una per una durant set mesos amb el senzill aliat de les taules de llum de fotografia: “A vegades era molt complicat, perquè amb prou feines hi havia referències per localitzar-les; en ocasions veia un perfil que em sonava d’alguna cosa, o semblava la zona de Collserola i hi havia un edifici que destacava; llavors feia una recerca amb Google Maps i Google Earth i així aconseguia identificar de quina zona es tractava”. Això li va passar amb una imatge dels anys quaranta de la cruïlla del que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas amb avinguda de Sarrià.

Els expedients de l’arxiu administratiu de l’Ajuntament han estat altres dels instruments que ha utilitzat Segura per identificar imatges, “però en algunes no ha estat possible de cap de les maneres”. El llibre recull una selecció de 200 de tot el fons que té l’IEFC. “Francament, deixar-ho en aquests dos centenars va ser molt complicat perquè el material era esplèndid”, subratlla. Aquest arxiu no és l’únic: l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona té 3.900 negatius i 4.000 positius; l’Arxiu Mas té més de mil plaques de vidre de reproduccions d’obres d’art privades que va fer Plasencia, mentre que altres fons, de menys volum, estan en mans d’altres institucions.

Sense pretendre denunciar res a través de les seves fotografies, Plasencia retratava la precarietat de la vida a la Barcelona dels anys quaranta, i d’això en donen fe les imatges de carrers deserts, poc urbanitzats i amb un trànsit de cotxes més que residual. O les de les cotxeres d’autobusos —de carrer de Lutxana, avui Roc Boronat—, on els autobusos estan aturats, sense rodes, segons es pot veure en diverses fotografies que contrasten amb un fotomuntatge del mateix Plasencia que es va publicar el 1947 a la coberta del fullet Els transports urbans de Barcelona, editat per l’empresa municipal, amb una mena de gran embús d’autobusos a la plaça d’Urquinaona.

Cubiertas y Tejados també es va encarregar, a la primera meitat dels anys cinquanta, de reconstruir tots els vidres de l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, que van quedar pràcticament destrossats pels bombardejos durant la Guerra Civil, segons es veu en diverses imatges en el llibre.

Plasencia va tenir un episodi professional singular i un pèl fosc durant el conflicte. “Ell vivia llavors a Palma de Mallorca i treballava per a l’aviació italiana. Plasencia va conèixer de prop els efectes dels bombardejos a Barcelona. Segons el testimoni de Carles Fernández —que va conèixer Plasencia amb posterioritat perquè era l’encarregat de la imatge corporativa de la constructora—, el fotògraf va prendre imatges des dels avions en vols previs per localitzar els objectius i després per fotografiar l’efecte de les bombes”, explica Segura al llibre. I puntualitza: “Amb aquesta informació vaig tornar a revisar el fons i vaig trobar una fotografia d’un avió Savoia-Marchetti SM79, que utilitzava l’aviació italiana per bombardejar Barcelona els anys 1937 i 1938. No he pogut tenir cap testimoni més que m’aclarís la feina que feia llavors Plasencia, ja que no hi ha més familiars vius després de la mort de la seva dona”.

La historiadora suposa que tot el fons documental d’aquestes imatges s’hauria destruït. Segura reconeix que aquesta circumstància el va arribar a inquietar: “Un dels motius que em va portar a acceptar l’encàrrec va ser que el meu pare havia estat paleta, i vaig trobar que l’arxiu fotogràfic de Plasencia era important perquè suposava la memòria de la construcció de la ciutat i de les persones que havien treballat i participat amb les seves mans en això. D’altra banda, la meva mare no va superar mai el terror als bombardejos de Barcelona en què Plasencia també va tenir un paper com a fotògraf”.

Altres grans obres àmpliament fotografiades per Plasencia, a partir de la primera dècada dels cinquanta, van ser la cobertura de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat o les d’altres túnels de la mateixa xarxa del ramal de Gràcia a l’avinguda del Tibidabo. O la cobertura de la línia de tren del carrer d’Aragó, a la fi d’aquesta dècada. “Si la força del treball era la humana durant els anys quaranta i la primera meitat dels cinquanta, a partir de mitjans d’aquesta dècada, i sobretot, des dels seixanta, és clar que a Plasencia li encarreguen, i a ell li interessen més, les màquines com a centre de l’objectiu de la seva càmera”, apunta Segura.

La selecció d’imatges d’aquests anys ho evidencia: màquines de vapor o grans grues que treballaven en la prolongació del dic est del port. És l’època dels Plans de Desenvolupament, i amb ella la de la definició de pols industrials a la perifèria de la ciutat. La construcció abasta també les grans indústries, especialment les automobilístiques, i Plasencia es converteix en el fotògraf de les cadenes de muntatge de la Seat, els menjadors, els laboratoris... Moltes vegades amb els treballadors al centre de la imatge. De la mateixa època, i contrastant amb aquesta imatge d’indústria moderna, Plasencia retratava tramvies atapeïts que circulaven pel centre de la ciutat.

“Al final dels seixanta, Plasencia fa un tractament de les grans màquines que semblen gairebé escultures. Està fascinat per elles, i es nota. Un engranatge industrial com la maquinària de la font del passeig de Gràcia és una obra artística a la seva càmera”, comenta Segura. L’última etapa professional del fotògraf va seguir paral·lela als temps de la ciutat, i en el relat fotogràfic dels setanta sobresurt tot allò relacionat amb la mobilitat —com ara l’ampliació de la xarxa de metro de Barcelona— i la construcció dels grans polígons habitacionals de les comarques del Baix Llobregat i el Vallès Occidental. D’aquesta època són les fotos de les tuneladores que es van utilitzar a la línia 2 del metro que es va començar a construir el 1969, o les d’una avinguda de Sarrià amb sis carrils de circulació per banda el 1970.

Un dels últims treballs importants de Plasencia en les construccions de polígons d’habitatges va ser el de Ciutat Badia (Badia del Vallès), un dels més grans de Catalunya, del qual va fer 50 reportatges entre 1971 i 1977. Aquesta sèrie és una de les que més ha fascinat Segura: “Va ser absolutament minuciós en el seguiment. Cada quinze dies realitzava una sèrie des de les mateixes ubicacions. És una documentació de l’obra exhaustiva, amb més de mil fotografies”.