El remolí identificador escombra a Catalunya

No, la majoria parlamentària d’esquerres que anunciaven els sondejos preelectorals no es va materialitzar a l’hora de la veritat, el dia 21. Va ser avortada en les dues últimes setmanes de campanya pel remolí identificador desfermat per la crisi constitucional. El conjunt dels quatre partits que es reclamen d’aquest espai ideològic —ERC, PSC, CeC-Podem i CUP—, no aconsegueixen la majoria de vots: es queden en el 47,16% del total. Els tres partits del centre dreta —Ciutadans, Junts per Catalunya i PP—, sumen una mica més, el 48,4%. El sistema electoral premia els guanyadors: 61 escons per a l’esquerra, 74 per a la dreta. Són proporcions similars a la lectura del resultat que s’ha imposat com a canònica, tal com ho consigna la premsa internacional: 47,5% de vots i 70 escons per al bloc independentista (JxCat, ERC i CUP), clarament guanyador, enfront d’un 43,4% i 47 escons per al bloc unionista (Ciutadans, PSC i PP). Al mig, un 7,4% dels vots i 8 escons per Catalunya en Comú-Podem, que ha quedat aparedat entre tots dos.

Els partits de l’esquerra han perdut, a més, altres batalles molt significatives, cadascun la seva particular. Esquerra aspirava a arrabassar a JxCat, els successors de Convergència, la primacia entre els independentistes. No ho ha aconseguit. El PSC aspirava a recuperar el seu lloc com a primera força a l’àrea de Barcelona, on ha estat clarament derrotat tant per Ciutadans com per ERC i JxCat. No ha guanyat en cap municipi. Els comuns d’Ada Colau han frenat en sec les expectatives aixecades després de guanyar l’alcaldia de Barcelona en les municipals del 2015 i ser la força més votada a Catalunya en les legislatives del mateix any. En aquestes ha retrocedit 1,5 punts.

La CUP ha perdut les seves batalles amb ERC i amb CeC-Podem, dels quals aspirava recollir el vot radical. Malgrat el fort augment de la participació, tant CeC-Podem com la CUP van obtenir menys vots en xifres absolutes que en les anteriors eleccions al Parlament, a més de retrocedir en percentatge. El càstig és bastant sever per a tots dos. CeC-Podem va rebre 43.000 vots menys que fa dos anys i va quedar sense escó a les províncies de Lleida i Girona. L’estrall va ser encara major en la CUP: va perdre 144.000 vots, gairebé la meitat dels quals va guanyar el 2015, i es va quedar sense escó a Lleida i Tarragona.

La majoria de dretes es va forjar a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, amb puntes de fins al 38% dels vots a Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Ripollet, que són les àrees on es concentra la major proporció de població amb orígens en altres parts d’Espanya. Un partit de la dreta liberal, Ciutadans, s’ha imposat aquí com a primera força, presentant-se com a capdavantera de l’espanyolisme nacionalista en oposició frontal a l’esquerra catalanista. No obstant això, a la capital de Catalunya l’alça de Ciutadans no va impedir que l’esquerra s’imposés amb el 49,5% dels vots, davant del 48,5% dels partits de dretes. A l’eix identificador, els independentistes van superar amb el 45,7% de vots els unionistes, que es van quedar en el 43,4%.

Aquells que pensen que els conflictes nacionals són un assumpte de les dretes i sostenen que les esquerres no han d’implicar-s’hi han estat una altra vegada desmentits per la realitat. Els ciutadans no els segueixen. Quan hi ha un xoc entre nacionalismes, escullen el seu bàndol. Cadascun d’ells té la seva dreta i la seva esquerra, i cada elector s’alinea amb aquell que considera el seu. El resultat ha estat que, en un context de polarització extrema, una part dels electors que en anteriors convocatòries s’inclinaven pels partits de l’esquerra, que es defineixen tots com a catalanistes, han decidit el seu vot en funció de l’eix identificador i han engrossit, en aquesta ocasió, la borsa electoral d’un partit del nacionalisme espanyol de dretes. Són els que han passat de votar socialista o Podem a votar Ciutadans. El canvi en el signe ideològic del vot s’ha fet saltant per sobre de l’eix social. No en bloc, per descomptat, però sí en una proporció molt significativa. I reforçant una inflexió que es va iniciar ja en les autonòmiques del 2015. El factor que enterboleix aquesta perspectiva és que el creixement de Ciutadans no s’ha donat només a costa de l’esquerra catalanista. Ha estat també fruit de l’espectacular enfonsament del PP, que ha perdut gairebé tot el seu electorat a Catalunya, en una bestreta del que li pot ocórrer a la resta d’Espanya en properes eleccions.