Memòria i oblit

A la projecció es veu una mà armada amb un pinzell, que traça amb ràpida perícia els trets d’un rostre. Allò insòlit és que l’artista està pintant amb aigua sobre ciment, lluitant contra els rajos del sol que amb la seva calor van esborrant el dibuix. El pinzell xop i la calor que esborra els seus traços incessants creen una estranya coreografia de la qual sorgeixen fesomies iguals, per bé que sempre diferents. L’obra, un autoretrat d’Óscar Muñoz (Popayán, 1951), forma part de Des/materialitzacions, l’exposició que li dedica la Fundació Sorigué de Lleida fins al 17 de juny. Es tracta de la primera monogràfica de l’artista colombià a Catalunya, que torna a Espanya sis anys després de presentar la seva obra a La Fábrica de Madrid. “Hem seleccionat catorze obres clau, representatives de tota la seva trajectòria, que formen una espècie de recorregut biogràfic de la seva carrera”, indica Ana Vallés, presidenta de la Fundació Sorigué, que ha comissariat la mostra juntament amb el mateix Muñoz.

Conegut per depassar els límits bidimensionals del dibuix, Muñoz involucra l’espectador en peces que utilitzen suports efímers i inestables en una experimentació formal i conceptual sobre el pas del temps, la memòria i l’oblit. “Amb el meu treball intento apropar-me a aquest instant crític i decisiu de salvació o destrucció de la imatge”, afirma l’artista, que materialitza aquest concepte en diverses obres. És el cas de Narcisos, un rostre dibuixat amb pols de carbó que es fixa només quan l’aigua que el recobreix s’evapora, o Línea del destino, un vídeo en què la imatge de l’artista, reflectida a l’aigua que sosté en el palmell de la seva mà, va desapareixent a mesura que aquesta s’escapa entre els seus dits.

El recorregut expositiu arrenca amb Cortinas de baño, del 1986, el seu primer treball en un suport no convencional, en aquest cas una cortina de plàstic, en què l’artista transfereix una fotografia ruixant-la amb aigua per impedir la fixació completa del pigment. D’aquell moment ençà, l’elecció del suport més idoni es converteix en una de les preocupacions centrals de Muñoz. Ho demostren peces com Intervalo (mientras respiro), una sèrie d’autoretrats sobre paper cremat o Píxels, un conjunt de retrats realitzats amb cafè sobre galledes de sucre, que de prop semblen obres abstractes, mentre que de lluny recuperen el sentit figuratiu.

Tant en aquesta com en altres ocasions, Muñoz utilitza rostres anònims presos dels obituaris. És el cas de Aliento, una filera de retrats impresos en fotoserigrafia sobre miralls metàl·lics, de manera que a primer cop d’ull romanen ocults a la mirada i només apareixen quan l’espectador s’apropa i els materialitza amb la seva respiració. “En aquest efímer instant, el rostre reflectit del visitant és reemplaçat per la imatge impresa d’algú ja desaparegut, que retorna fugaçment a la vida gràcies al hàlit de l’observador”, explica l’artista, que plasma el pas del temps en diverses obres.

Potser una de les més emblemàtiques sigui Juego de las probabilidades, en què Muñoz explora les possibilitats de la imatge per representar una mateixa persona a través del seu autoretrat i més concretament combinant fotografies de carnet, preses al llarg de cinquanta anys, per crear una única efígie, aliena a la realitat temporal.

La selecció es completa amb El Coleccionista, una instal·lació audiovisual amb cinc projeccions sincronitzades, que s’exhibeix íntegrament per primera vegada. És un autoretrat en construcció, que sorgeix de la necessitat de fixar la memòria en imatges per no morir una segona vegada en caure en l’oblit”, indica l’artista, que amb aquesta peça passa a formar part de la prestigiosa col·lecció de la Fundació Sorigué.